El nou heroi català, o com lligar a cops de porra
"Cada poble té els herois que es mereix"
Ja que a Catalunya no tenim màrtirs i, el que és pitjor, tampoc ningú amb ganes de ser-ho, ens hem d'agafar a qualsevol cosa, per insignificant que sigui, per no perdre la il·lusió que vivim oprimits.
I el que sigui ha resultat ser un pobre adolescent, aficionat del Barça, que a Elx es va endur uns quants cops de porra per part de la policia. No és que sigui gran cosa, cops de porra pitjors que els que va rebre el noi n'hi ha cada dia a tot arreu del món i per causes més peregrines, però bé, menys dona una pedra.
Si no tenim ni una Joana d'Arc disposada a morir a la foguera ni un William Wallace que sacrifiqui la vida lluitant per la independència ni un Bobby Sands que porti la seva vaga de fam fins a les últimes conseqüències, ens les hem d'empescar amb el que tenim, que no és altra cosa que un adolescent que va rebre quatre o cinc cops de porra policials. Cada poble té els herois que es mereix.
En el que no ens guanya ningú als catalans, això s'ha de reconèixer, és en vestir d'èpica qualsevol bajanada, ja sigui un referèndum que feia vergonya aliena, ja sigui enfilar-se a un cotxe policial per cridar, ja sigui simular anar a treballar el dia de la Constitució per demostrar rebel·lia.
Actes que qualsevol altre poble intentaria amagar per un elemental sentit del decòrum i de la vergonya, aquí es vesteixen d'epopeia històrica. No és estrany, per tant, que ens agafem a un nen que va ser poc més que sacsejat per uns agents: és que és tot el que tenim. És un poca-solta, però és el nostre poca-solta.
Durant el procés, els independentistes no van veure cap dels seus líders enfrontar-se a la policia, ni el dia del referèndum ni els dies posteriors.
Més aviat al contrari, van veure com tots ells procuraven amagar-se i estar el més allunyats possible dels representants de la llei, per si de cas.
Per això, quan ara aquests independentistes veuen un nen a qui se li pren una bandera i li donen els quatre cops que abans donaven els pares als fills desobedients, per comparació creuen estar davant d'una mena d'Aquil·les i l'idolatren com si fos també un semidéu.
És comprensible que es confonguin: acostumats com estan a uns líders revolucionaris que tenen el mateix valor que ratolins de laboratori, tot el que no sigui fugir, amagar-se o plorar, els sembla el súmmum de la valentia i l'osadia. És normal, fins ara no havien conegut més que gallines.
Això sí, personalment, començo a estar tip de veure el noi a tot arreu, i em sembla que això no ha fet més que començar. Encara l'hem de veure a TV3, als diaris i al pregó de la festa major del seu poble, qui sap si fins i tot fent el sacada d'honor al Camp Nou el dia del Barça-Madrid. El que és segur és que li caurà un contracte per protagonitzar anuncis d'algun analgèsic i antiinflamatori.
-Amb Voltaren Emulgel, l'endemà ja ni tan sols recordes els cops de porra.
A mi em sembla perfecte que aprofiti aquests moments de fama que l'atzar li ha regalat, igual al noi això li serveix fins i tot per lligar, que al final serà l'únic bo que en traurà de tot plegat. Segur que ara mateix és l'estudiant més popular entre les seves companyes d'institut. Com s'escampi la veu, seran milers els adolescents que onejaran estelades amb l'esperança que uns policies els atonyinin i s'hi fixin les noies. Això sí que serà la revolució definitiva.
La independència no la aconseguiran, l'amnistia tampoc, un altre referèndum encara menys, però es cansaran de cardar, que és molt millor.
