Em permetran que em surti del brogit mundà dels temes que ens ocupen per submergir-me en aquest meravellós soroll que és la música, una de les millors invencions de l'ésser humà, sense cap mena de dubte.

Aquesta setmana hem presenciat un mastegot dialèctic deliciós que els integrants del grup Carolina Durante li han etzibat de ple a l'incalificable ministre de Transports, Óscar Puente.

Es queixava el ministre dels grups que actuaven aquest any a les festes de Valladolid, havent passat d'Edurne, quan ell era alcalde, al grup Carolina Durante, ara que l'alcaldia està en mans del Partit Popular. Òbviament, aquesta opinió l'ha expressada en públic a través del seu insuportable compte a X (abans conegut com a Twitter).

Al grup madrileny li han bastat quatre paraules per donar una resposta perfecta als laments del ministre, a saber: "Estàs tu per parlar". Apa, ja està.

Jo no sóc fan de Carolina Durante perquè no sóc especialment fan de la música indie, però menys encara d'Edurne ni de la fornada de triunfitos que, amb més o menys fortuna, ens segueixen acompanyant molts anys després. Alguns, per mèrits propis; altres, perquè els tenim fins a la sopa, tot i que està demostrat que tenen el mateix talent per cantar que el ministre Puente per gestionar Renfe.

I, tanmateix, hi ha una sèrie de cantants i grups que surten per tot arreu, són a tots els cartells de tots els festivals i que, a més, de tant en tant van sortint al Telediario de La 1, sense que s'expliqui gaire bé per què a determinats grups se'ls fa la campanya de màrqueting gratis a la televisió nacional, mentre que la majoria ni existeix.

Diversos exemples. Amaia Romero, l'última triunfita a qui van voler convertir en gran estrella. No oblidem, si us plau, el numeret dels dos companys enamorats a Eurovisió (l'Alfred era l'extra a escena). D'aquella actuació ens haurien d'haver fet fora del festival per posar tot el continent en perill de patir una pujada de sucre. Després de quedar en el lloc 23 de 26 i, casualment, finiquitar el cursi romanç televisiu, la carrera de l'Alfred (que sí que té talent) pràcticament ha desaparegut, mentre que podeu veure l'Amaia a totes les festes on hi hagi un euro públic: festivals, festes de poble, gales, promocions a la ràdio i la televisió públiques.

Primer van voler transformar la pobra en femme fatale, cosa que, òbviament, va sortir molt malament; i, últimament, l'he vista cantar una mena de jota navarresa fent coses molt estranyes al mig d'un prat. Però no patiu: els mitjans públics sempre s'encarreguen de fer-nos seguir de prop la seva "carrera" musical.

Sense abandonar l'univers eurovisiu, tenim, per a mi, el major exemple d'artista de talent dubtós però amb un discurs oficialment adaptat als temps woke que vivim, absolutament inflada per la "oficialitat" de la cultura espanyola: la senyora Rigoberta Bandini. Va assaltar les nostres vides cantant, enfundada en una faixa XL com les d'abans, una cançó absolutament rància que parlava de pits i de brou casolà. Entre això i una pel·lícula d'Alfredo Landa, jo no hi veig cap diferència.

Bé, no la van portar a Eurovisió perquè els productors van actuar professionalment i van portar la millor: la Chanel, una bèstia escènica, una atleta que, a més, no desafinava ni fent aquells girs mentre ballava. Mare meva, quin art. Aquell any, la Chanel va quedar tercera a Eurovisió perquè va guanyar Ucraïna a mode de suport moral.

Peeeeero ens estàvem jugant el segon lloc amb el Regne Unit, a qui nosaltres mateixos, des d'Espanya, vam donar la màxima puntuació: un melenut més insípid que un entrepà de pipes, del qual mai més se'n va saber res. I mai més van deixar que els productors triessin qui anava a Eurovisió. Ara ja directament ni hi anem.

En aquell moment no ho vaig pensar, però ara, vist el que s'ha vist i com se les gasta la colla d'aquest Govern, ja no crec que sigui casual. Com tothom sap, després d'aquell èxit, la carrera de la Chanel pràcticament va desaparèixer, mentre que la Sra. Bandini la vam veure aquell estiu per tot arreu i, després d'una aturada que ningú va notar, la van fer tornar per la porta gran: ni més ni menys que presentant els Goya! Enxufada total.

I grups que es repeteixen més que l'all a tots els cartells n'hi ha cinc o sis, però ho acaparen tot. Fa un parell d'anys els va donar per enaltir Los Planetas. Ni fu ni fa. La llista és curta, però intensa, a saber: Sidonie, Love of Lesbian, Biznaga, Izal… I, a Catalunya, gairebé qualsevol que cridi en català i sàpiga tocar dos acords de guitarra té un lloc assegurat als cartells, encara que no els vagin a veure ni les seves tietes les del poble. I així tot el temps. Feu la comprovació.

Mentrestant, petits músics, grups, artistes i també petites empreses productores o discogràfiques intenten sobreviure, gairebé miraculosament les que poden fer-ho, en un mercat absolutament acaparat i comprat per i per als nois i noies preferits de la "cultura oficial".

Tal com passa al cinema: enxufisme versus talent. Cal reconèixer que algunes vegades ambdós coincideixen en el mateix projecte musical, però, en la majoria d'ocasions, és pur màrqueting.

Per acabar, no us perdeu més recomanacions musicals del ministre Puente.