La "invasió" de Ceuta i el futur de les dues ciutats autònomes
"La crisi actual hauria de servir com una crida d'atenció. Ceuta i Melilla no poden ser tractades únicament com a escenaris d'emergència migratòria"
La situació de Ceuta torna a posar de manifest que les dues ciutats autònomes no constitueixen únicament un problema migratori o fronterer.
Són territori espanyol, frontera exterior de la Unió Europea i un punt estratègic d'enorme importància en la relació entre Europa i el nord d'Àfrica. La dimensió assolida per la crisi obliga, per tant, a analitzar-la des d'una perspectiva molt més àmplia, que inclogui la seguretat, la política exterior, la relació amb el Marroc i la pròpia estratègia europea.
Tanmateix, convé distingir entre una acció política —la utilització de la cooperació migratòria com a element de negociació— i l'atribució directa de determinades operacions a les autoritats marroquines.
En el cas de les entrades massives, l'existència de desinformació, mobilització a través de xarxes socials i actuació de xarxes de tràfic de persones pot estar documentada, però això no permet afirmar automàticament que una operació concreta hagi estat organitzada pel Govern del Marroc.
La situació actual demostra, en qualsevol cas, l'extraordinària vulnerabilitat de Ceuta. Milers de persones van arribar a la ciutat durant la crisi i les estimacions sobre qui hi romanen encara varien considerablement. Les xifres de 8.000 o 10.000 persones s'han de manejar com a estimacions i no com una dada oficial consolidada.
Molt més clara és la pressió sobre els serveis d'acollida de menors estrangers no acompanyats. El Govern va arribar a comptabilitzar al voltant de 1.500 menors, una xifra completament desproporcionada per a les capacitats ordinàries d'una ciutat de tot just uns vint quilòmetres quadrats.
Ceuta no pot assumir indefinidament una responsabilitat que correspon al conjunt de l'Estat. La redistribució de menors entre les comunitats autònomes no hauria de convertir-se en una disputa política permanent, sinó en un mecanisme de solidaritat i corresponsabilitat nacional.
Una situació excepcional exigeix respostes igualment excepcionals, perquè mantenir concentrada una pressió semblant en un territori tan petit suposa un problema social, administratiu i de seguretat.
![La abogada catalana Núria González y de fondo varios menores haciendo cola en una comisaría de Ceuta](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/562474.jpg?p=w:320\/h:240&h=QcBR3lzM"])
La resposta política de la dreta espanyola no és homogènia. El Partit Popular tendeix a defensar una relació pragmàtica amb el Marroc; per a Vox és una oportunitat per combatre qualsevol tipus d'immigració, cosa que el porta a mantenir una posició molt agressiva, fins al punt de reclamar "la caça un a un dels emigrants" fins a retornar-los, no sabem si vius o morts, al Marroc i altres països d'origen.
Sense dubte, ambdós partits utilitzen políticament la gravetat de la crisi per qüestionar la gestió migratòria del Govern de coalició, existeix plena coincidència en instrumentalitzar l'incident per danyar el Govern.
Precisament per això, Ceuta i Melilla haurien de quedar, en la mesura del possible, al marge de la lluita partidista.
Espanya necessita una autèntica política d'Estat per a ambdues ciutats. La seguretat de les seves fronteres no pot dependre exclusivament de la bona voluntat del Marroc ni de l'evolució d'una relació bilateral inevitablement condicionada per interessos divergents.
La qüestió europea és igualment fonamental. Ceuta i Melilla són fronteres d'Espanya, però també formen part de l'espai estratègic de la Unió Europea.
Si Europa pretén disposar d'una política comuna de seguretat i migració, no pot deixar Espanya sola davant episodis de pressió extraordinària a les seves fronteres exteriors.
La solidaritat europea s'ha de traduir en recursos, mecanismes de protecció fronterera, cooperació policial i una política migratòria comuna que permeti afrontar les crisis sense traslladar tot el cost als territoris més exposats.
El Marroc mai no ha renunciat a ocupar i administrar les dues ciutats, exerceix un xantatge permanent que utilitza a la seva conveniència. Des d'aquesta perspectiva, qualsevol episodi de pressió fronterera adquireix una dimensió política que no es pot ignorar.
Per a molts sectors de l'opinió pública espanyola, Rabat no és un soci plenament fiable: la seva relació amb Espanya combina la imprescindible cooperació amb moments de tensió migratòria, aprofitant que la frontera del Tarajal, que separa la ciutat de Ceuta amb el Marroc, presenta una permeabilitat que dificulta el seu control efectiu.
El Marroc és cada cop més un soci poc fiable, la monarquia alauita i el seu aparell de poder: el Majzén, han utilitzat en moltes ocasions les ciutats autònomes per xantatjar el Govern d'Espanya.
En aquest cas comptaven amb la passivitat, i en alguns casos amb l'actitud bel·ligerant d'alguns països de la UE, com serien les posicions de les primeres ministres d'Itàlia, Dinamarca...
El context internacional fa encara més urgent aquesta reflexió. L'escenari estratègic que vam conèixer durant dècades està canviant ràpidament.
La relació transatlàntica és avui més incerta, mentre el Marroc ha incrementat el seu pes polític, econòmic i militar a la Mediterrània i el nord d'Àfrica.
Els Acords d'Abraham han contribuït a modificar els equilibris regionals. El Marroc es va incorporar posteriorment al procés de normalització amb Israel, el 2020, en un context en què els Estats Units van reconèixer la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental.
Aquests acords no constitueixen una aliança militar formal, però han creat una xarxa de cooperació diplomàtica, econòmica, tecnològica i de seguretat amb importants conseqüències geoestratègiques.
Espanya ha d'interpretar aquests canvis amb realisme, es necessita una estratègia nacional i europea molt més contundent.
No es tracta de buscar una confrontació amb el Marroc, la cooperació del qual resulta necessària en matèria d'immigració, terrorisme, comerç, seguretat… però la cooperació no ha de significar, en cap cas, subordinació ni dependència.
Una relació estable exigeix que Espanya disposi de capacitat pròpia de resposta i que els seus interessos fonamentals estiguin recolzats per la Unió Europea.
La crisi actual hauria de servir, per tant, com una crida d'atenció. Ceuta i Melilla no poden ser tractades únicament com a escenaris d'emergència migratòria.
Són territoris espanyols situats en una zona d'enorme sensibilitat geopolítica. Espanya necessita reforçar la seva presència institucional, econòmica i de seguretat en ambdues ciutats, millorar els seus mecanismes de protecció fronterera i exigir una implicació europea molt més gran.
El futur pot ser complicat. Precisament per això no n'hi ha prou amb reaccionar quan es produeix una nova crisi. Espanya i la Unió Europea s'han de preparar ara per a un escenari internacional que tindrà molt poc a veure amb el món en què hem viscut durant les darreres dècades.
