Elon Musk es burla d'Espanya amb una escena de Guerra Mundial Z. Per a qualsevol friki, el xiste s'explica sol. Descontextualitza que alguna cosa queda. I en aquest món nostre: descontextualitza, que tot queda. Guerra Mundial Z: una pel·lícula mediocre que versiona una novel·la magistral. Un refregit made in Hollywood en què es reescriuen els arguments perquè quedin bé els de sempre.

Musk, aquest geni i dolent de còmic, pretén ridiculitzar Espanya com a part de la sospitosa resposta coral que els líders de la internacional conservadora han donat a la dramàtica –i difícilment espontània– irrupció de desenes de milers de persones a Ceuta.

Uns quants dies després algun mitjà apunta a les xarxes socials. Penso en com de poc sabem de com funciona el món. Amb la quantitat d'universitaris que tenim, amb el bones que són les nostres connexions wifi… I penso que, com la pel·lícula trucada de Brad Pitt, en aquests temps, la informació s'hauria de consumir amb manual d'instruccions. Amb un esquema que et permeti saber on és el truc.

Tots hauríem de saber quan es canvia un argument i tots hauríem de saber com funciona el nostre món, ben carregat de desinformació i propaganda. Aquesta arma vella i silenciosa que només identifiquen uns pocs elegits, els que la fan servir. La propaganda ben feta, la que un s'empassa amb gust, sigui pagant al cinema o quedant-se fins a la matinada xuclant vídeos que no sap d'on han sortit, ni si els va muntar un ésser humà.

Així estan les coses. És tan important saber de propaganda en temps de guerra…

Musk cita la versió trucada de l'obra mestra de Max Brooks perquè potser no sap –diuen que els homes molt homes llegeixen poca ficció– que en aquella novel·la els zombis són només una excusa per mostrar una distopia poscapitalista en què els diners i la tecnologia es tornen inútils i els països pobres obren les seves fronteres per acollir els nous pàries, els ciutadans rics, les ciutats dels quals han col·lapsat sota els morts vivents.

Sento els spoilers, però és que aquest és el xiste, agredolç i només apte per a lectors, però xiste.

Aquesta tercera revolució industrial fa més d'una dècada que ens dona pistes de la importància de preparar-se per a un món nou amb dilemes antics: què és la realitat, què és la llibertat, què és la vida o la veritat.

Tanmateix, sembla que els que manen –que són molts i variats– prefereixen que ens arrossegui per si, en el compàs d'espera i a compte de tanta gent calenteta, aconsegueixen un regidor més, aproven un decret o guanyen unes eleccions pensant, il·lusament, que les coses seguiran sent com abans.

Com si mai hagués estat una bona idea posar el llop a cuidar dels anyells, els nostres representants –que informació en tenen– han permès que ens hackegin el cap, amb el nostre beneplàcit i regust, però sense advertència. Encara hi ha qui tem que el manipuli el diari de dretes o el d'esquerres. I el que fa més por: hi ha qui es creu tan lliurepensador que ha deixat de llegir-los. No fos cas que li portin la contrària o li expliquin alguna cosa avorrida. Generacions senceres a mercè de l'algoritme.

Digueu-me il·lusa, però em sorprèn que l'imperi de la desinformació ens mani i sacsegi sense que a ningú amb una mínima responsabilitat institucional li sembli que sigui un bon moment per donar-nos eines. El veiem moure fils aquí i allà, en forma de masses desesperades que responen a una crida viral, sigui per creuar fronteres o per atrinxerar-se contra l'altre.

No hi ha revolució tecnològica que no porti tensions i guerres… sagnants i híbrides, en què se sotmet el contrari en el físic, però també en el pensament. Perquè ens deixi colar-nos amb un cavall gegant de fusta, perquè el nostre enemic es mati amb la seva pròpia espasa, per debilitar-lo fins que l'assassinin les seves pròpies milícies. Que velles són les històries de la guerra, però que poc n'hem après.

Fa anys que deixem a mercè d'altres la configuració dels nostres relats, la modelació del nostre pensament, i ja en plena guerra híbrida, a l'alba del dia de la batalla, som extraordinàriament febles.

Els tecnopessimistes parlen del col·lapse de la classe treballadora i de la fi de la democràcia. Els tecnoptimistes defensen que l'home trobarà sortides i la revolució tecnològica portarà nous llocs de treball. Permeteu-me una reflexió corporativista –una és mestra–, però se m'acut una solució a mig camí que podria contentar tothom.

Encara que sigui perquè més val mala democràcia coneguda que tecnocràcia per conèixer, si estigués a la UE, en una banqueta del Congrés, no em tremolaria el pols per alliberar recursos i contractar docents que mostrin a la ciutadania, des dels 3 fins als 100 anys, què s'està fent amb les seves dades, amb les seves emocions, amb els seus cervells.

L'alfabetització digital no hauria d'anar de donar un portàtil a un nen o ensenyar-li Drive a l'avi, sinó d'explicar qui està dirigint el nostre món i mantenir ciutadans crítics amb possibilitat d'escollir. Als albors d'aquest feudalisme digital que tant ens viralitza un Six Seven, com un assalt, com una fe, com un linxament, necessitem més que mai invertir en això.

Si no som tan pessimistes per fer-ho per protegir la nostra democràcia, siguem tecnoptimistes: fem-ho, encara que sigui, per crear nous llocs de treball.