Sílvia Orriols ja exerceix de primera catalana
"Catalunya és això, un gran cortijo on col·locar els nens. Sílvia Orriols ho ha entès i ha començat a practicar aquest catalanisme des del seu poble, allà al Pirineu, cosa que agraïm tots els catalans de bé, i especialment la seva filla, que ja llueix amb orgull filial l'uniforme de la policia local"
La maniobra de Sílvia Orriols sembla clara: demostrar la seva catalanitat i desmentir aquells que l'acusen de ser un submarí de l'Estat espanyol. Com que posar de nom als seus fills Queralt, Vinadell, Violant, Fortià i Peronella no semblava ser una mostra suficient de catalanisme —malgrat el sacrifici vitalici imposat a les criatures—, va optar per una tàctica definitiva que no deixés lloc a dubtes i que certifiqués que és una catalana «de soca-rel»: coneixedora i practicant de les tradicions més arrelades del país, com és col·locar la nena.
Una altra costum que demostraria la indubtable catalanitat d'algú seria posar-li un pis a l'estimada, però com que d'això no en gasta la senyora Orriols, ha col·locat la filla com a policia municipal de Ripoll, la qual cosa tampoc està malament i a sobre la imbuieix d'autoritat.
Davant fets així, trontollen les teories d'aquells que vessaven dubtes sobre la ideologia de la alcaldessa —o de la batllessa, com li agrada dir a ella pensant que això, igual que els noms dels nens, la fa més autòctona—.
Ni una cosa ni l'altra: el que la fa catalana de veritat és espavilar-se perquè un tribunal, nomenat ad hoc per a això i per ella, li concedeixi la plaça a la nena. Un espera que la cosa no quedi aquí, ja que encara li falten quatre fills per col·locar, i el que es fa per una s'ha de fer per als altres. Equitat entre germans per damunt de tot, que si no després apareixen enfrontaments al si de la família, i això queda molt lleig.
Per sort, les enquestes continuen vaticinant augments espectaculars d'Aliança Catalana en totes les cites electorals que estan per arribar, entre elles les de la Generalitat. Si Sílvia Orriols aconsegueix enfilar-se a la presidència de Catalunya, se li obrirà tot un ventall de possibilitats per col·locar la resta de la seva prole, que és del que es tracta.
Sent només alcaldessa, les opcions són molt limitades. Si la nena no entrava a la policia local, no li quedava més que integrar-se als serveis de neteja o ocupar un lloc d'administrativa a les oficines municipals, i ni recollir deposicions canines ni fer fotocòpies semblen tasques dignes de la filla de l'alcaldessa.
En canvi, si, Déu ho vulgui, la nostra Sílvia es proclama la primera presidenta de Catalunya, els altres fills tindran on triar. Com han demostrat tots els partits catalans, existeix una infinitat de direccions generals, subdireccions, gabinets, delegacions a l'exterior i entitats públiques de tota mena —per no parlar dels centenars d'assessors— on és possible col·locar qui es vulgui.
Si fins ara els diferents governs hi han col·locat familiars, amics o gent de provada fidelitat al règim que va perdre el càrrec, amb més raó podria posar-hi Sílvia Orriols els seus fills, que per alguna cosa són sang de la seva sang. Ni tan sols caldrà assignar-los oficialment el lloc: només que siguin espavilats, ja trobaran la manera de beneficiar-se del càrrec de la mare. Si ho va fer tot un Jordi Pujol, per què no ho hauria de poder fer, arribat el cas, Sílvia Orriols?
Catalunya és això, un gran cortijo on col·locar els nens. Sílvia Orriols ho ha entès i ha començat a practicar aquest catalanisme des del seu poble, allà al Pirineu, cosa que agraïm tots els catalans de bé, i especialment la seva filla, que ja llueix amb orgull filial el uniforme de la policia local.
No és estrany que les enquestes augurin el creixement estratosfèric del seu partit: res no ens agrada més als catalans que una mare orgullosament catalana. A més, tenim curiositat per veure on col·locarà els quatre fills que li queden per col·locar, raó de més per votar-la.
