El terratrèmol d'Aliança Catalana
"Resulta cridaner que Sílvia Orriols defensi la restauració d'un Estat català l'existència del qual pertany a la mitologia. Tanmateix, aquest nacionalisme medieval no només no li resta suports, sinó que atrau votants des de Junts fins a la CUP, passant pel PSC"
Les darreres enquestes ja no permeten parlar d'un fenomen passatger. Aliança Catalana s'ha consolidat com a segona força política i, si manté el seu creixement, no seria estrany que el 2028 disputés al PSC la primera posició. El seu ascens respon a la confluència de diversos fracassos polítics i culturals.
La primera temptació consisteix a explicar-ho únicament per la immigració o la inseguretat. Sens dubte hi influeixen, però no n'hi ha prou per entendre la dimensió del fenomen. Recordem que el 2024 Aliança només va obtenir el 3,78% dels vots emesos i dos escons a la cambra catalana.
El terratrèmol revela l'esgotament d'un sistema polític que durant dècades ha viscut instal·lat en massa llocs comuns. N'hi ha prou amb l'exemple de l'escola catalana, de la qual fins fa no gaires anys s'afirmava que era un model d'èxit.
O el col·lapse de les infraestructures, particularment de les autopistes, que ara es reclamen que tornin a ser de pagament després d'haver presentat la supressió dels peatges com un gran èxit.
Resulta cridaner que Sílvia Orriols defensi la restauració d'un Estat català l'existència del qual pertany a la mitologia. Tanmateix, aquest nacionalisme medieval no només no li resta suports, sinó que atrau votants des de Junts fins a la CUP, passant pel PSC.
La raó és senzilla: durant dècades el nacionalisme ha impregnat la vida pública catalana amb l'afirmació que la nació catalana és anterior a 1714. Qui accepta sense discussió l'existència d'un subjecte amb segles d'història difícilment pot escandalitzar-se perquè algú porti aquesta lògica fins a les últimes conseqüències.
Existeix a més una paradoxa. A Orriols se la qualifica de xenòfoba, però resulta difícil trobar-hi plantejaments tan etnicistes com alguns formulats en el seu dia per Oriol Junqueras.
El seu discurs sobre la immigració pivota sobre la integració cultural, la seguretat i les prestacions socials, no sobre una suposada identitat biològica dels catalans.
Aliança tampoc es pot entendre només en clau nacional. Orriols encarna un nou tipus de lideratge: parla sense embuts. Canalitza el cansament davant el bonisme, el wokisme i un progressisme més preocupat per la superioritat moral que per resoldre amb pragmatisme els problemes quotidians.
Defensa l'energia nuclear per preservar la indústria catalana; critica la hipertrofia de la Generalitat, amb un excés d'alts càrrecs, organismes i despesa política que alimenta més els partits que no pas els ciutadans; i reivindica la propietat privada davant unes polítiques intervencionistes d'habitatge que, per ara, tampoc estan aconseguint millorar-ne l'accés.
Aquest lideratge també comença a atreure una part de l'electorat del PP i de Vox. No tant per una coincidència plena com per la percepció que Orriols representa un lideratge desacomplexat i amb possibilitats reals de guanyar.
Si aquesta tendència es consolida, no seria estrany que el 2028 una part del vot útil de la dreta identitàriament espanyola acabés donant suport a Aliança.
Seria un fenomen paradoxal, però no inèdit: durant els anys vuitanta i noranta molts votants no nacionalistes van optar per Jordi Pujol perquè el consideraven el dirigent amb més opcions d'impedir que les esquerres governessin la Generalitat.
També hi influeix el descrèdit dels partits convencionals. El procés va acabar en un fracàs, però ningú no va fer autocrítica. És més, el Govern de Pedro Sánchez, mitjançant l'amnistia, va assumir implícitament bona part del relat sobiranista, deixant políticament orfes molts catalans constitucionalistes.
Tampoc el PSC ha sabut ocupar aquest espai. Salvador Illa ha aportat estabilitat, però el seu discurs s'assembla massa al d'ERC i, en ocasions, al vell pujolisme.
Aliança no representa la negació del procés. És la seva hereva més coherent. Desapareixen les màscares pseudoprogres, l'embolcall europeista i la retòrica inclusiva.
Roman un nacionalisme que continua presentant Espanya com el principal obstacle per a la plenitud de Catalunya i que torna a prometre una ruptura política com a solució.
Si el procés va ser l'intent fallit de fer saltar pels aires el marc constitucional, Orriols proposa un nou cop al tauler polític adaptat al clima ideològic d'avui.
Molts votants independentistes no la perceben com una força d'extrema dreta, sinó com la continuïtat del projecte abandonat per Junts i ERC.
