Josep Vilarasau, un senyor de Barcelona
"El director, el meu director, ha mort a casa seva, amb la seva família, entrenant i vivint els seus últims anys; molt acompanyat i ben tractat. Amb la gran Lola Mitjans, la seva dona, a qui adorava. Amb uns fills que han heretat el sentit de l'humor irònic, la retranca i la capacitat de distanciar-se sense crits ni exageracions"
Vaig anar a conèixer-lo, a finals dels vuitanta, a les oficines de les Torres Negres de la Diagonal de Barcelona. El seu despatx era al penúltim pis, sense balcó però amb vistes. Volia conèixer-me, perquè era l'única persona que sortia repetida a les dues llistes demanades a homes de la seva confiança —Joan Tapia (director de La Vanguardia) i Xavier Vidal-Folch (cap d'Economia de El País a Catalunya)—.
Josep Vilarasau, enginyer i economista, ja estava aleshores obrint oficines per tot Espanya fent possible allò impossible. I volia cobrir la plaça de director de comunicació de La Caixa.
No vaig entendre, en un primer moment, què hi pintava jo en tot allò. Però vaig anar a la cita. Per curiositat, per cortesia, per guanyar una font... Vam estar parlant més d'una hora. D'economia, de la meva anterior vida a Anglaterra i Austràlia, de llibres, del Banc d'Espanya, de l'última òpera escoltada al Liceu…
Vaig tornar a la capital, a la meva taula a la secció d'Economia de El País Madrid, segura d'haver conegut a un dels homes més intel·ligents i elegants d'Espanya. Ja ho vaig saber aleshores, anava a revolucionar La Caixa, a fer-la internacional.
I aviat hi hauria una oficina amb l'estrella de Miró a cada ciutat espanyola. La idea del logotip i del seu autor també havia estat seva. De moment, la caixa catalana ja tenia una de les carteres d'accions més importants d'Espanya (Gas Natural, Telefónica, Acesa, Saba, Aigües de Barcelona…).
De seguida em va arribar l'oferta, que ni buscava ni volia. No m'hi veia per aquells passadissos plens de corbates, això de la maleïda comunicació no era per a mi, millor que parlessin amb algú més financer…
Però el director general —això segueix sent per a mi— va mantenir la seva insistència; cada vegada que viatjava a la capital espanyola, m'invitava a un altre cafè sense sucre a les oficines de l'entitat, a la Castellana. Em vaig fer amiga de totes les secretàries.
Van passar mesos, fins que un dia, el meu marit, periodista del gran diari de la Transició fundat per Juan Luis Cebrián i Jesús Polanco, em va preguntar: "Per què no ho proves? Aquest home sembla interessant; aprendràs".
A principis de l'any següent —encara estàvem als vuitanta—, vaig entrar per la porta central de les torres de la Diagonal vestida amb el meu únic vestit d'americana, un blau marí sense cap gràcia; el que duia a les rodes de premsa de les juntes d'accionistes.
I allà m'hi vaig quedar 14 anys. Aprenent del millor. D'un home que ni en els moments d'extrema tensió —durant l'inacabable cas de les primes úniques— perdia el tarannà ni la calma.
Sempre trobava la solució, una que els altres no imaginaven. Mai no li vaig sentir culpar ningú. D'allò en vam sortir més grans, amb sucursals per tota la Península Ibèrica, també a Portugal, i la idea —també seva— de convertir la gran caixa catalana (la de la Vellesa i d'Estalvis) en un banc.
Just davant de les Torres Negres tenia la seva seu Banca Catalana, que, com tots sabem, es va ensorrar i va deixar en la ruïna els seus inversors. Vilarasau no la va voler comprar, i així li ho va confirmar a Jordi Pujol, el gran cap de la Generalitat i del banc fallit, amb qui va mantenir unes relacions correctes, però distants.
Vilarasau mai no va acceptar que la política es fiqués a la Caixa o dictés els seus passos. Quan no hi havia més remei, com en el cas de PortAventura, salvava el mort, però s'assegurava que, qui en el futur estigués al capdavant, no fos un polític, menys encara un empresari tèrbol, sinó un professional.
Res a veure amb el que va passar a la resta d'entitats d'estalvi catalanes, totes fallides per excés d'hipoteques dolentes durant la crisi immobiliària de 2008.
La Caixa és, avui, un gegant financer espanyol i internacional. És un banc amb una acció molt robusta, com volia Josep Vilarasau i ha aconseguit materialitzar Isidro Fainé. L'aleshores president va explicar el seu pla de futur bancari en una reunió anual del Comitè de Direcció, a Puigcerdà, lluny del soroll barceloní.
Aquella vegada, la meva última vegada i també la seva, no tots els membres hi van estar d'acord. Josep no va insistir, tot i que va deixar clar que aquell era el gran projecte de futur, el que faria de la Caixa un banc de magnitud europea. Ja ho és. Es va alegrar quan li ho van comunicar, tot i que ja estava retirat del poder.
El pujolisme mai no va veure amb bons ulls Vilarasau. Desconfiaven d'un home que no feia favors ni col·locava amics per ser de la terra o del partit. Aquest no donar el braç a tòrcer en matèries internes, penso, li va generar enemics polítics que, tan aviat com van poder, el van fer fora de la primera línia.
La Generalitat i el Govern de l'Estat van canviar, només per ell i per a ell, la Llei de Caixes espanyola. Van forçar —amb l'indispensable ajut de l'aleshores ministre d'Economia Rodrigo Rato (PP) i el suport d'Artur Mas (Convergència)— una nova legislació (feta a mida) que va permetre treure Josep de la presidència de La Caixa.
Es va quedar com a president honorífic de la Fundació i va escriure les seves memòries. Me les va ensenyar, va voler que li fes una crítica. "No vols fer sang", li vaig contestar després de llegir-les. Només volia recordar, em va dir. Aquest era el seu tarannà.
Quan el seu fill Bruno m'ha comunicat la defunció, he recordat aquell somriure de costat que no es movia ni un mil·límetre quan creia que algú li estava mentint o embolicant.
També la seva tenacitat, la capacitat d'aguantar les contrarietats sense queixar-se ni acusar ningú, acceptant la derrota o la incomprensió encara que fos injusta. Quan jo vivia a Portugal, llegia tot el que passava per terres lusitanes i demanava a la seva nova i desconeguda secretària (jo estava acostumada al gran Sinfreu) que em posés "en conferència directa".
Ja lluny tots dos de les Torres Negres, parlàvem de política, d'economia, del seu llibre, del passat, del futur… I recordàvem, enmig de rialles, aquella vegada que van venir amb Fabià Estapé (un dels seus amics de sempre) a Edicions 62.
Van haver de pujar el catedràtic en alces, entre dos homes forçuts, per les empinades escales mentre cridava: "Estimat Josep, estimada Rosa, hem anat a menys, a molt menys. A La Caixa, teníem ascensor directe a la planta 23".
El director, el meu director, ha mort a casa seva, amb la seva família, entrenant i vivint els seus últims anys; molt acompanyat i ben tractat. Amb la gran Lola Mitjans, la seva dona, a qui adorava. Amb uns fills que han heretat el sentit de l'humor irònic, la retranca i la capacitat de distanciar-se sense crits ni exageracions.
Va ser un plaer i una sort conèixer-te. Adéu, director.
