Josep Vilarasau, dels cosins Salat al lideratge
"Va ser el millor dealer a l'hora d'amuntegar recursos i el millor cap de personal quan l'entitat va reconvertir professionalment la seva plantilla. Vilarasau no resisteix comparacions. “El mèrit fa el monjo”, com els deien a casa als cosins Salat. Ha plogut molt, però ara, les aigües s'han aturat sota els ponts"
En la immediata postguerra, dos nens surten dels seus domicilis paterns, situats en pisos del mateix immoble, al carrer Roger de Llúria, amb els patins a l'esquena penjats dels cordons.
Són els cosins Josep Vilarasau Salat i Carles Ferrer Salat; es dirigeixen a la plaça Tetuan que va tenir al seu centre una pista de formigó polit per patinar, on avui hi figura la imponent estàtua del Doctor Robert.
Els acompanya una minyona en els anys de la ciutat renaixent i sense gairebé delictes de carrer. És la postguerra alegre dels emprenedors, dos nens de bona casa i mentalitat calvinista, els cosins Salat, viuen en un altre món: el de la meritocràcia que acabarà per encimbellar-los al més alt de l'arquitectura econòmica d'Espanya.
Josep Vilarasau estudia Enginyeria i Ciències Econòmiques, “dues carreres de colzes, una cosa força normal a les capes mitjanes de la societat d'aleshores”, en paraules del financer, traspassat ahir als 95 anys.
Per la seva banda, Ferrer Salat forma part de la primera generació de l'Institut Químic de Sarrià; i crea després la CEOE, la patronal espanyola nascuda de Foment del Treball.
El 2 de març de 1976 Josep Vilarasau arriba a La Caixa de Pensions com a nou director general de l'entitat d'estalvi que havia decrescut sota el seu anterior director general i rector de la Universitat de Barcelona, Luño Peña, conegut, a les aules ocupades del postmaig amb el sobrenom de Punyo i Llenya.
Desapareix el corporativisme vertical fill de l'autarquia i, de la mà de Vilarasau, a La Caixa se li obre un brillant futur. Els següents 30 anys seran d'escalada contínua i expansió territorial.
La Caixa acaba convertint-se en el primer banc del mercat espanyol, CaixaBank, i en la primera fundació de l'Estat. Adopta el model bancari de negoci i crea el seu grup industrial amb participacions significatives a Naturgy, Telefónica, Repsol, Agbar o Acesa.
Quasi en paral·lel, l'entitat es fusiona amb la Caixa de Barcelona, l'antiga Caixa dels marquesos, que reforça els recursos propis d'una estructura sense accionistes i bat les marques que van voler competir al mercat català. La inèrcia comercial del líder derrota una mala còpia (Banca Catalana) i una fitxa d'alcúrnia, com el BBV.
Vilarasau despeja el seu mercat natural i s'expandeix com mai ho havien fet les marques financeres espanyoles, hereves dels set magnífics, com el Banesto de la vella aristocràcia (els Gómez Acebo, Garnica, Argüelles o Martínez Campo), el Bilbao Vizcaya del ferro i la siderúrgia (els Echevarría Churruca), el Santander d'Emilio Botín o el Popular de l'Opus Dei, liderat pels Valls Taberner.
Encara en la segona Transició democràtica, la batalla de Mario Conde amb la vella guàrdia va acabar en taules i darrere els barrots de Carabanchel. Els canvis de pell es pagaven cars, mentre Vilarasau feia créixer La Caixa. Abans de prendre el comandament va ser director del Tresor a Espanya i va conèixer els secrets del mercat monetari.
Va ser el millor dealer a l'hora d'amuntegar recursos i el millor cap de personal quan l'entitat va reconvertir professionalment la seva plantilla. Vilarasau no resisteix comparacions. “El mèrit fa el monjo”, com els deien a casa als cosins Salat. Ha plogut molt, però ara, les aigües s'han aturat sota els ponts.
