Cada estiu Catalunya reviu el mateix debat. Incendis forestals, evacuacions, milers d'hectàrees calcinades i una pregunta inevitable: com hem arribat fins aquí? Paral·lelament, cada cop és més habitual veure senglars passejant per urbanitzacions, parcs i fins i tot per l'interior d'algunes ciutats.

A primera vista semblen dos problemes diferents, però en realitat comparteixen un mateix origen: la manca de gestió del territori, que en una visió transversal més àmplia també repercuteix en les infraestructures de mobilitat del propi territori i la gestió dels recursos hídrics i energètics.

Massa sovint analitzem ambdós fenòmens de forma aïllada quan formen part d'una mateixa realitat. L'abandonament del món rural, la pèrdua d'activitat agrícola i forestal i la absència d'una gestió activa dels nostres boscos han transformat profundament el paisatge català durant les darreres dècades.

El creixement de la població de senglars no és casual. La desaparició progressiva de l'agricultura tradicional ha permès que el bosc ocupi antics camps de cultiu. A això s'hi suma la pràctica absència de grans depredadors naturals, el llop; uns hiverns cada cop més suaus i una disponibilitat constant d'aliment en zones periurbanes, on els residus urbans es converteixen en una font inesgotable de menjar.

L'amenaça de la pesta porcina africana ha obligat a reforçar el control de les poblacions de senglar mitjançant captures, el suport finalment a caçadors, i empreses especialitzades i la promoció de la comercialització de la carn de caça. Mesures necessàries, sens dubte, però insuficients si no s'actua també sobre l'origen del problema.

Perquè el veritable problema dels nostres boscos no és que hi hagi massa arbres, sinó que durant dècades han deixat de gestionar-se.

Catalunya compta amb prop del 65% de la seva superfície coberta per massa forestal. Lluny de ser un avantatge per si sola, aquesta realitat implica enormes responsabilitats. Boscos cada cop més densos acumulen grans quantitats de biomassa, consumeixen més aigua, suporten pitjor els períodes de sequera i esdevenen un combustible perfecte quan arriben les altes temperatures.

Cada incendi que patim torna a posar sobre la taula les mateixes conclusions. Cal gestionar el bosc de forma activa. Realitzar aclarides selectives, facilitar els aprofitaments forestals, recuperar l'activitat silvícola i afavorir un bosc més divers i resistent.

Tanmateix, la paraula "tala" continua sent un terme gairebé prohibit en determinats àmbits, quan precisament una gestió adequada implica tallar arbres per millorar la salut del conjunt del bosc.

Durant generacions, el paisatge català estava format per un mosaic on convivien boscos, conreus, pastures i zones obertes. Aquesta diversitat actuava com a barrera natural davant els incendis i limitava l'expansió d'espècies com el senglar. Avui, en canvi, trobem extenses masses forestals contínues durant desenes de quilòmetres, molt més vulnerables al foc i molt més favorables per a certa fauna salvatge.

També resulta imprescindible recuperar la ramaderia extensiva. Allà on pasturen ramats disminueix el matollar, es redueix el combustible vegetal i millora la conservació del territori. Tanmateix, la realitat és ben diferent: cada cop queden menys pastors, menys explotacions ramaderes i una normativa que, massa sovint, dificulta més que facilita aquesta activitat.

La rendibilitat econòmica del bosc tampoc pot continuar sent un tema tabú. Un bosc que no genera recursos acaba, tard o d'hora, abandonat. La fusta estructural, la biomassa, el suro, les resines, la producció micològica o el turisme a la natura són activitats perfectament compatibles amb la conservació ambiental. De fet, constitueixen una de les millors garanties per mantenir viu el medi rural.

La gestió forestal no s'ha de contemplar com un cost, sinó com una inversió estratègica. Invertir en els nostres boscos significa reduir el risc d'incendis, protegir la biodiversitat, capturar carboni, generar ocupació al medi rural i produir recursos renovables de proximitat.

Tot això exigeix una major coordinació entre administracions, propietaris forestals, agents rurals, bombers, caçadors, agricultors i sector forestal. Menys reunions estèrils i més capacitat per executar actuacions sobre el territori.

El debat ja no hauria de centrar-se en si hem d'actuar, sinó en com fer-ho amb rapidesa i de manera sostinguda i constant en el temps. Perquè els incendis i la proliferació de senglars no són problemes inevitables. Són, en gran mesura, la conseqüència de decisions —o de l'absència d'aquestes— preses durant dècades.

Si continuem considerant el bosc únicament com un paisatge per contemplar i no com un ecosistema que necessita gestió, cada estiu tornarem a lamentar els mateixos incendis i cada hivern seguirem preguntant-nos per què els senglars truquen a la porta de les nostres ciutats.

Gestionar el bosc no és anar contra la natura. És, precisament, la millor manera de conservar-la.