El PSOE no arribarà al 50è aniversari de la Carta Magna. Les seves ferides de mort provenen del foc amic: la traïdoria de l'exministre de Transports José Luis Ábalos, les males arts de Santos Cerdán o el cataclisme Zapatero, que pateix un Aldama per part del seu amic Julito Martínez respecte a les comissions del rescat de Plus Ultra, ¡¡¡boom!!!

I tot apressat pel cercle de foc que algunes togues han col·locat al voltant de la família de Pedro Sánchez.

El Govern podria evitar aquesta debacle si es prepara per buscar les condicions del seu renaixement i oblida després aquest propòsit. És a dir, només pot aturar la seva derrota si es dóna per vençut. La inutilitat de la praxis política actual no alimenta l'esperança d'acabar amb la barbàrie d'un país ideologitzat i sentimentalista en què puguin preservar-se la memòria i els esdeveniments injustament destinats a l'oblit.

Ara bé, l'elecció de sacrificar el president Sánchez, en el sanguini dia a dia, només és possible a través d'una aposta per la felicitat, com pretén Moncloa amb els pressupostos generals, que es presentaran al setembre.

Sota el sostre de despesa del vicepresident Carlos Cuerpo, els comptes tenen una doble via: conquestes socials i foment del model plurinacional d'Espanya. I, com sempre, el territorial guanya al social, però sense oblidar que el social pot decantar el territorial. Els improbables comptes de reafirmació socialdemòcrata seran el primer sondeig de la tardor calenta. Si arribem a la tardor.

La constitucionalitat de la llei d'amnistia ja no està en dubte després de la sentència favorable de Luxemburg (el TJUE). Les garanties de què gaudeix Puigdemont per al seu retorn són vàlides i compten a més amb dos elements immaterials: el to menor de Núñez Feijóo –ara conforme amb l'amnistia?– i la dubtosa actitud silenci del Suprem, que encara té la clau.

Per la seva banda, el Tribunal de Comptes surt al pas: ajorna l'aplicació de la llei d'amnistia per a la malversació de fons públics. Acorda reprendre la tramitació del procediment obert als expresidents Carles Puigdemont i Artur Mas i a 33 excàrrecs dels seus Governs per les despeses ocasionades per l'organització del referèndum unilateral de l'1-O i la promoció de Catalunya a l'exterior entre els anys 2011 al 2017.

Sigui com sigui, el ritme hiperbòlic de la política obvia l'òrgan fiscalitzador. L'oposició busca Puigdemont per reforçar la seva majoria, però Junts tem el sorpasso interior de Aliança Catalana, amb 180.000 vots segons el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO).

Reforçar l'eix Feijóo-Abascal és fer un paper secundari en el teatre del món; genera les falses il·lusions de què parla Sèneca a Cartes a Lucili: “Els poderosos són feliços com ho puguin ser els actors que fan de reis, però, en acabar la funció, deixats els hàbits regis, cadascú torna a la seva simple vida diària”.

Puigdemont té de nou la clau. A quina Espanya hi cap el líder de Junts? A l'Espanya metafísica de Feijóo i Abascal o a la plurinacional de Sánchez, gairebé liquidada? Ho arribarem a saber? Crec que no.