Em fa molta pena aquest grupuscle de gent (que sempre apareix en qualsevol època i lloc) incapaç de gaudir de la felicitat col·lectiva. Encara que sigui frívola, efímera i passatgera, és felicitat, al cap i a la fi. A més, quina felicitat és sòlida i duradora?

Realment, considero que és una desgràcia ser incapaç de compartir una situació de bon rotllo i divertiment generalitzat com la que estem vivint arran del Mundial de futbol i entestar-se a ser el nuvolet negre a tot arreu.

Que sí, que ja ho sé; que no m'heu de venir a explicar a mi tota la corrupció de la FIFA; que hi ha jugadors acusats de violació, tan panxos al camp, com el capità de la selecció del Marroc; que el masclisme a l'afició i alguns dels seus càntics fastigosos són una realitat patent.

Que ja ho sé: em passo la vida denunciant-ho i, per això mateix, detesto el futbol femení, perquè només ha servit per repetir patrons. Tanmateix, això no treu que l'espectacle i el sentiment col·lectiu que generen aquest tipus d'esdeveniments produeixin un nivell de felicitat comunitària innegable que val la pena gaudir i, alhora, un nivell d'amargor en cert tipus de rèmores socials que és el que més em crida l'atenció.

Dins el grup d'amargats i amargades per culpa de la selecció espanyola de futbol hi trobem diversos subgrups dignes d'explorar, antropològicament parlant.

Hi ha els típics del "a mi no m'agrada el futbol", que, en realitat, volen dir que a ells no els agrada res del que agrada al comú dels mortals. No els agrada el futbol i et miren a tu, que sí t'agrada, com si t'agradés veure desculà formigues. No els agrada res que reuneixi gent normal i els recordi que ells també són qualsevol fill de veí i que no tenen res més especial que la senyora de l'àtic primera. No t'ha d'agradar el futbol per gaudir d'un esdeveniment. Ni tan sols t'ha d'agradar l'esport. Només t'ha de alegrar l'alegria aliena. Sens dubte, és una desgràcia ser incapaç d'això.

I després hi ha els hipòcrites de l'amargor, que surten sempre que es tracta de la selecció espanyola. Els polititzadors del que ningú vol polititzar; aquells a qui se'ls veu salivar odi racista, classista i xenòfob cada vegada que en algun lloc decideixen plantar una pantalla gegant per veure la final del Mundial. No ho poden suportar.

Solen ser politicots pseudonancys catalans i bascos, que no tindrien cap problema a posar una pantalla gegant si jugués la selecció catalana de "bitlles" o fos un partit de pelotaris, però que s'hi neguen en rodó si l'esdeveniment en qüestió interessa a més del 90% de la població, però la samarreta que es llueix és la de la selecció espanyola.

Per exemple, l'alcalde de Bilbao, que, en una mostra de tarannà democràtic molt pròpia del nacionalisme basc, ha decidit que, pels seus sants collons, no posa pantalla, tot i que tothom li ho ha reclamat i tot i que una gran part dels jugadors clau de la selecció espanyola són bascos, precisament. Inclòs el meu preferit, Nico Williams.

I després, els catalans, of course, que no poden viure des de fa dies de la ràbia que els fa veure com gent de tot arreu, de tot arreu: catalans, gent de la resta d'Espanya, gent de la resta del món, inclosos els veïns del nord d'Àfrica, que són igual de futbolers que nosaltres, anem junts a veure el futbol, cadascú amb la seva samarreta i a gaudir.

Ahir ho parlava jo amb una senyora, artefacte de l'independentisme puigdemonista, que mai no hauria arribat enlloc si no fos per la histèria col·lectiva dels llaços grocs i que, tanmateix, va arribar a ser ni més ni menys que rectora d'una de les universitats més importants de Catalunya.

Jo li deia a la senyora en qüestió que això que passava al voltant del Mundial a Espanya era un exemple clar d'integració positiva, a diferència del que veiem que passa a França. La senyora, molt enfadada, em va etzibar: "Sí, sí, integració, però a Espanya!". Efectivament, aquí hi ha la font de la seva amargor. La pobra senyora pateix la distorsió de la realitat típica dels sectaris del «procés», que consisteix a no voler assumir que sí, que són a Espanya, i d'aquí tanta bogeria.

Però, com que aquest no és un article nacionalista en cap sentit, només els volia apuntar la trista realitat d'aquests éssers que ens envolten i demanar-los que tinguin pietat d'ells, que ho estan passant malament amb tanta expressió d'orgull "pàtrio" encara que només sigui del futbol, ja que molt més del que estar orgullosos d'Espanya ara mateix no hi ha. Si la gent normal és capaç de gaudir de l'ambient del Mundial, però també d'una partida de "bitlles" catalanes o d'un partit de pelotaris, aquesta pobra gent no pot.

Ja en tenen prou amb el que tenen. Orem perquè els passi l'amargor.