L'any 2012, Artur Mas es preparava per a unes eleccions en què pretenia assolir una còmoda majoria absoluta per plantar-se davant d'un Rajoy que li havia donat un rotund no a la seva proposta de Pacte Fiscal.

La cita electoral tenia data per al 25 de novembre i els seus resultats van donar una seriosa sotragada al president català, que va haver de pactar amb una ERC que va recuperar el pols perdut amb el tripartit de José Montilla. Una part d'aquest pols es va forjar en una campanya que va tenir el seu moment àlgid al maig i juny de 2012.

Sota el lema de “No vull pagar”, l'incipient moviment independentista comandat pels republicans de Oriol Junqueras i la CUP va aixecar una bandera contra l'“espoli” de l'Estat a Catalunya amb uns peatges que donaven pingües beneficis a unes empreses “que tenien amortitzats els costos de les autopistes".

I encara més, es traslladava que Abertis pretenia finançar les deficitàries autopistes de peatge de Madrid prorrogant les concessions catalanes.

En aquest context enverinat, CiU es presenta a les eleccions defensant que en un Estat propi, i eludint la paraula independència, es podria “reduir en un 50%, fins al 2020, el nombre de morts i ferits molt greus en accidents de trànsit”, a més de reduir també la incidència del càncer i altres aspiracions que no es sustentaven en la raó sinó en un ensomni amb tints esotèrics.

La mobilització ciutadana es va refredar i es van tornar a pagar peatges perquè van aparèixer les multes, alhora que es va diluir l'ardor guerrer dels molt estalviadors manifestants, fins al final de la concessió d'Abertis l'1 de setembre de 2021.

Des de llavors la casa sense escombrar. Han augmentat els accidents, inclosos els greus, el manteniment és de zero patatero, les vies estan col·lapsades per cotxes i, sobretot, per milers de camions i la seguretat brilla per la seva absència.

Les limitacions de velocitat i la major presència policial s'han demostrat clarament insuficients. Més aviat són mesures testimonials. Per això aplaudeixo, que el president Illa al Parlament digués que ja és hora de posar límit a la qüestió i recuperar peatges.

Va afegir que dins de dos o tres anys i em sembla aquest lapse de temps una eternitat, però benvinguda sigui la idea que va ratificar el secretari de Mobilitat, Manel Nadal, dies després: “Vol dir l'AP-7, AP-2, els eixos que van cap al Pirineu, la C-16, la C-14, la C-12, l'Eix Transversal, totes les vies d'alta capacitat”.

Està clar avui, com deia en aquestes pàgines Manel Manchón, que cal tornar a la realitat o com apuntava Xavier Salvador això dels peatges va ser un pecat de joventut. Allò del No Vull Pagar va ser una mobilització amb tints polítics basats en un espoli que s'ha demostrat inexistent.

Vaja, que ens van mentir una vegada més. Que les autopistes no estaven amortitzades i que requereixen inversions constants que ara ningú fa per garantir la seguretat i un trànsit raonable que pugui ser absorbit per la via. La solució no hauria d'haver estat posar el comptador a zero, sinó posar uns peatges coherents i ajustats.

Per això, el que ara hi ha damunt la taula és una cosa així com posar ordre. Que no es limitin les vies de pagament a l'AP7 o l'AP2 és coherent. Em sembla més que raonable un peatge en totes les vies d'alta capacitat que sigui costejat per qui les utilitzi.

És el pagament per ús, l'eurovinyeta, tan denostada i vilipendiada i ara abraçada amb fervor com un salvavides enmig del temporal. Que ningú es posi les mans al cap perquè les propostes principals barallen tarifes d'aproximadament 3 cèntims per quilòmetre.

En un trajecte entre Tortosa i La Jonquera de 327 quilòmetres la broma significaria un cost de 9,81 euros. I si parlem de camions, millor. La idea de la consellera Sílvia Paneque és coherent i, hi afegeixo, sensata, perquè regular el trànsit pesant és fonamental.

Les enormes cues de camions són en si mateixes sinònim de col·lapse en qualsevol via. Crec que és més que assumible pel cost, per la seguretat i per la tranquil·litat. Ha arribat l'hora de posar fi a una altra de les idees 'astutes' del procés. I ràpid, president.