“Barcelona necessita solucions metropolitanes sistèmiques i institucionals”, va dir Greg Clark, un dels grans experts en ciutats i lideratge local, en l'acte de commemoració dels 40 anys de la revista Barcelona Metròpolis, celebrat fa uns dies, quan la ciutat acollia el Congrés Mundial d'Arquitectura.

Clark coneix bé el cas de Barcelona, que pel que fa als canvis urgents a realitzar no difereix gaire de la resta de grans conurbacions mundials. La fotografia és semblant: dèficit d'habitatges, bretxa creixent entre ingressos i preus de l'habitatge, canvis en la tipologia clàssica de residents, auge del turisme, manca d'estratègia demogràfica, inversió insuficient en transport, necessitat d'un desenvolupament econòmic d'escala metropolitana.

La capital catalana, però, presenta als ulls d'aquest observador privilegiat un problema essencial. “Barcelona no disposa d'una governança metropolitana capaç de coordinar i executar les mesures per afrontar els canvis necessaris”, va sentenciar.

Tothom està d'acord que l'escala metropolitana és la solució de futur, tots els experts i tots els presents en aquella conferència magistral estaven al cas que la frustració metropolitana de Barcelona ve del passat, de quan l'afany pujolista per segar l'ambició maragallista va idear la llosa de les lleis d'ordenació territorial de 1987, i tampoc ningú entre els reunits al Born dubtava que aquest és un projecte condemnat a ser, durant alguns anys més, la frustració més emblemàtica de Barcelona.

Jordi Amat, l'autor de Les batalles de Barcelona, va plantejar l'evidència al col·loqui. Tothom diu estar d'acord amb la via metropolitana, però la majoria dels municipis que han de participar d'aquesta solució no oculten la seva resistència a la idea en nom de la defensa de les respectives identitats locals. És a dir, les “sobiranies locals”, com les denominaria Ada Colau si seguís en actiu.

L'any 2010, es va crear l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Una modesta esmena a l'error nacionalista de 1987 que no es pot considerar, ni de lluny, un autèntic govern metropolità. Com a molt, una contemporització política per secundar les benintencionades iniciatives bilaterals entre municipis.

L'AMB i els seus dirigents són, a la seva manera, lampedusians metropolitans. Una cosa així com “mantinguem viu l'horitzó, però sense presses, no fos cas que perdéssim les nostres quotes de poder local”. Molt lluny del que el professor Clark volia dir quan va dir que Barcelona necessita imperativament “un lideratge metropolità” per anticipar les solucions de futur que exigeix el complex present.

El quid de la qüestió és evident: es tracta de la creació del lideratge territorial de la part del lleó de Catalunya. No siguem ingenus. Massa afectats institucionals perquè el projecte desperti entusiasme col·lectiu. A la balança, molts interessos polítics contradictoris fins i tot a l'interior de cada partit. I per rematar-ho, la confrontació de les visions de país.

Fórmules de governança metropolitanes n'hi haurà tantes com metròpolis hi ha al planeta. Segurament, el prestigi urbanístic i reformista de Barcelona demana la més eficient.