La simplificació i la desregulació s'han convertit en el nou mantra que recorre Europa. L'objectiu es repeteix a tots els nivells de l'administració —europea, estatal, autonòmica i local— com a resposta a una realitat que ja pocs discuteixen: l'excés de regulació està generant més problemes dels que pretenia resoldre.

La Unió Europea, des de Brussel·les, juntament amb la transposició de les seves directives per part dels Estats membres, ha anat construint durant dècades un immens entramat normatiu. Un edifici jurídic pensat per oferir més seguretat i més drets, però que avui provoca sorpresa, frustració i fins i tot rebuig cap al mateix projecte europeu.

El Brexit constitueix, entre altres factors, un exemple de com la percepció d'una burocràcia excessiva pot acabar tenint conseqüències polítiques d'enorme abast.

Tanmateix, convé preguntar-se qui són realment els responsables d'aquest desgavell. Potser els primers sorpresos hauríem de ser nosaltres mateixos. Durant anys hem reclamat més lleis, més controls i més regulacions per garantir la nostra seguretat, prevenir riscos i evitar qualsevol possible abús.

El resultat ha estat la regulació d'àmbits cada cop més amplis de la vida pública i privada, amb un nivell de detall i casuística que, en moltes ocasions, acaba provocant paràlisi, contradiccions i una enorme inseguretat pràctica.

Els objectius d'aquestes normes solen ser legítims. Resulta difícil trobar un sector econòmic o social que no se senti representat en algun reglament. I, quan apareix una llacuna, la resposta habitual consisteix a aprovar una nova norma que amplia o corregeix l'anterior. Rarament es planteja eliminar les que ja han quedat obsoletes.

Les preguntes són senzilles de formular, encara que molt més complexes de respondre.

És possible simplificar i desregular l'immens volum normatiu creat per la Unió Europea i pel conjunt de les administracions públiques?

No es tracta necessàriament d'eliminar normes, sinó de reduir complexitat, duplicitats i càrregues administratives sense renunciar a les garanties jurídiques, socials o mediambientals. Naturalment, qualsevol intent de simplificació trobarà resistències entre aquells que consideren que cada regulació constitueix una protecció irrenunciable.

D'on sorgeix aquesta hipertrofia normativa? Les causes són múltiples.

Cada gran crisi ha generat noves regulacions: la crisi financera de 2008, la pandèmia de la Covid-19, la transició energètica, la ciberseguretat o la protecció de dades. Tanmateix, les normes anteriors gairebé mai desapareixen.

A això s'afegeix una societat cada cop més complexa i fragmentada. L'economia digital, la globalització i les noves tecnologies requereixen marcs reguladors més especialitzats. Si abans el focus era la proximitat, avui vivim en un món plenament glocal, on allò local i allò global conviuen permanentment.

També s'ha consolidat l'anomenat principi europeu de precaució: davant el dubte, una nova regulació. Aquest enfocament ha permès protegir millor consumidors, treballadors i medi ambient, però també ha reduït, en alguns sectors, la competitivitat davant d'economies asiàtiques i nord-americanes, molt més àgils des del punt de vista regulador.

A això hem d'afegir la coexistència de normes europees, estatals, autonòmiques i locals, que sovint generen duplicitats, solapaments i requisits pràcticament idèntics. En definitiva, sol ser molt més senzill crear una nova regulació que revisar o eliminar-ne una d'existent. Ningú vol assumir el risc polític de semblar poc diligent.

La simplificació normativa no exigeix grans revolucions, sinó voluntat política i sentit pràctic.

Cada nova regulació hauria d'anar acompanyada de la derogació d'una altra d'equivalent o redundant, aplicant el principi de "una norma nova, una d'antiga fora", defensat fa anys per Pasqual Maragall.

Seria igualment convenient incorporar clàusules de caducitat (sunset clauses) per a determinades disposicions, de manera que, si deixen d'estar justificades, desapareguin automàticament.

Un altre canvi imprescindible consisteix en què ciutadans i empreses només hagin de presentar una vegada la mateixa documentació davant qualsevol administració. Resulta difícil explicar que un organisme públic sol·liciti repetidament informació que ja és en poder d'una altra administració. Quan hi ha voluntat, com demostra la gestió tributària, les dades circulen.

També convindria substituir moltes autoritzacions prèvies per declaracions responsables i controls posteriors, estenent aquest criteri al conjunt de l'administració. Hem d'abandonar la cultura de la desconfiança permanent.

Avui, navegar pel laberint administratiu exigeix coneixements propis d'un expert. No és un sistema pensat per a la majoria dels ciutadans.

A Espanya continua sent necessari avançar cap a una major homogeneïtzació administrativa. No resulta raonable que una mateixa activitat econòmica requereixi procediments diferents en funció de la comunitat autònoma o del municipi on es desenvolupi. La singularitat territorial ha de ser compatible amb el sentit comú.

Finalment, moltes normes són tècnicament impecables, però pràcticament incomprensibles per a qui les ha de complir. La simplificació també passa per un llenguatge jurídic més clar i accessible. Altrament, allò que pretén protegir el ciutadà acaba generant confusió i fins i tot indefensió.

Naturalment, una desregulació indiscriminada també comporta riscos: menor protecció dels consumidors, més inseguretat jurídica, majors riscos financers, una protecció ambiental insuficient o una competència desigual entre empreses.

Per això, potser el veritable objectiu no hauria de ser parlar de menys regulació, sinó de millor regulació.

En definitiva, la hipertrofia normativa és el resultat de dècades d'acumulació legislativa, de l'augment de la complexitat social i de la superposició de diferents nivells de govern. La solució no passa per eliminar normes de manera indiscriminada, sinó per revisar sistemàticament les existents, suprimir duplicitats i dissenyar regulacions més senzilles, comprensibles i eficaces.

L'irrupció de la intel·ligència artificial obre una oportunitat extraordinària per avançar en aquesta direcció. També suposa una amenaça per a aquells que continuen defensant procediments i normes que fa temps que han perdut la seva utilitat.

Massa sovint vivim instal·lats en la ficció que les responsabilitats sempre corresponen a altres. Potser ha arribat el moment de fer les coses més fàcils, més ràpides i intel·ligents. Perquè, si continuem dubtant indefinidament, acabarem acumulant moltes raons... i ben poques realitats.