El país necessita organitzacions polítiques que puguin i sàpiguen gestionar la realitat. Al mateix temps, han de ser capaces d'impedir democràticament l'accés al poder de forces ultraconservadores que representen el passat, el que ens faria retrocedir dècades de conquestes en drets i llibertats.

Sense dubte això suposa obrir un debat intern en el si de les forces de la coalició progressista que ens governa.

La primera qüestió a debatre seria si n'hi ha prou només amb resistir. Això ens portaria a preguntar-nos si existeix un projecte a llarg termini i amb recorregut de futur o si, senzillament, l'objectiu és mantenir-se en el poder i romandre al Govern. Resistir és l'únic programa possible?

Aquells que donen suport al PSOE sostenen que existeix un projecte-programa de govern, centrat en l'enfortiment de l'estat del benestar.

Un pla que contempla mesures socials avançades com la pujada del salari mínim; la reforma laboral per donar més poder de negociació a les organitzacions sindicals; facilitar la transició ecològica; polítiques actives d'habitatge a preus assequibles i la defensa de la igualtat que garanteixi el bon funcionament dels serveis públics per a tots els ciutadans/es.

Però no n'hi ha prou amb argumentar que moltes d'aquestes polítiques ja s'han dut a terme durant la legislatura, cal donar-los continuïtat.

D'altra banda, els seus crítics consideren que aquest projecte ha quedat eclipsat per la gestió del dia a dia, per la complexitat de negociar constantment amb socis molt diversos amb interessos variats i, al mateix temps, intentar donar resposta a les diferents crisis polítiques esdevingudes durant la legislatura.

Des d'aquesta perspectiva, l'estratègia sembla estar més orientada a resistir que a presentar un programa de govern que suposi una visió clara de país per als pròxims deu o quinze anys.

Resistir per a què? És precisament una de les qüestions que molts analistes es pregunten. Resistir té sentit polític si l'objectiu és continuar apostant per la continuïtat de polítiques públiques que afavoreixin els ciutadans/es.

En definitiva, es tractaria de guanyar temps per consolidar els canvis. Tanmateix, aquesta estratègia sol resultar insuficient si no va acompanyada d'un projecte i un relat convincent sobre el futur.

D'altra banda, sorgeix la preocupació per un possible retrocés en drets socials i civils. Aquest és un dels principals arguments de l'espai progressista: l'arribada al govern de la dreta més conservadora o de l'extrema dreta, que acabin per eliminar polítiques que han suposat avenços relacionats amb la igualtat, la immigració, la memòria democràtica, el medi ambient, la protecció social…

Per contra, l'oposició conservadora posa l'accent en la seguretat, denunciant els 'perills' d'una migració no controlada que acabi afectant l'estabilitat institucional.

En qualsevol cas, un partit com el PSOE necessita tenir un projecte reconeixible i de futur. Sense una narrativa clara sobre aquests reptes, seria comprensible que part del seu electorat dubtés sobre el sentit del seu vot. En definitiva, la qüestió no és només si el PSOE ha de resistir, sinó en quin projecte de país està disposat a apostar?

Aquesta és probablement una de les preguntes centrals de la política espanyola en els pròxims anys. Pensa la direcció del PSOE que n'hi ha prou amb manifestar el seu rebuig a la possibilitat de governs reaccionaris?

Un altre problema amb què s'enfronta el PSOE seria conseqüència de l'hiperlideratge de Pedro Sánchez, el que condiciona i restringeix el treball en equip, la qual cosa podria derivar en una lleialtat absoluta i incondicional al “cap”.

Quines són les possibles alternatives de govern i de lideratge per part de l'oposició conservadora? Intentem analitzar-les breument. La presidenta Ayuso, reina dels insults i les desqualificacions més grolleres, no amaga el seu interès a ser presidenta del Govern d'Espanya i liderar les dretes.

Tanmateix, la seva excessiva agressivitat verbal la pot allunyar de la centralitat necessària per guanyar les eleccions i, per tant, per poder governar. La seva obsessió malaltissa en la defensa del seu amic i company de peripècies, el “ciutadà particular” i “defraudador fiscal”, la pot fer perdre credibilitat i genera dubtes sobre la seva idoneïtat per liderar la defensa dels interessos de la classe social que vol representar.

L'anunci de Feijóo d'acceptar, abans de votar, la coalició amb forces ultrarradicals i extremistes transmet a l'elector de dretes el missatge que tant li fa que voti al PP com a Vox perquè el resultat serà el mateix. Feijóo ha fet aquest gest no mirant al seu electorat sinó a Washington.

El que anuncia és el seu compromís de tenir en el seu govern el líder de l'extrema dreta i home de Trump a Espanya, Santiago Abascal, que garanteixi que els interessos americans seran ben defensats pel seu govern.

Sens dubte, el seguiment incondicional a VOX el pot ajudar a governar en els moments inicials, però la seva absència de carisma i manca de programa propi, sumades a les seves limitacions intel·lectuals, culturals, idiomàtiques… poden acabar sent un llast per al seu futur com a governant.