L'acte d'exaltació independentista de la Sagrada Família va quedar en aigua de borraines. L'acte de confirmació de l'endemà va ser un sonor fracàs. 300 irreductibles es van aglomerar a les portes de la Basílica i res a veure amb els 300 de Leònides a les Termòpiles. Allà les hordes del rei grec van aguantar els turcs de Xerxes I. Els 300 de la Sagrada Família es limitaven a denunciar una suposada persecució policial.

L'ANC fa ja uns anys que està a l'UCI i el que va passar el dia que Barcelona va ser referència estel·lar al món ens indica que el deteriorament s'accentua. Denuncien els cantaires que van ser acallats, però no consta que cap s'oposés amb ardor guerrer al seu desallotjament. I això que eren 600 i soroll podien fer.

Doncs no. Mansament van abandonar el lloc. Diuen que van ser registrats, però oculten que els van enxampar amb el carro dels gelats. He llegit que afirmen que policies de paisà, “la secreta”, els va registrar les partitures. Amb aquesta dada, queda clar que són uns linxs.

Resulta que la “astúcia” de la tropa consistia a camuflar entre les partitures una bandera independentista per, un cop desplegada sobre les seves camises negres —algunes confeccionades a mida per a l'ocasió—, crear una imatge d'impacte visual fort. Però vet aquí que algun cantaire va perdre la partitura i va ser recollida per un vigilant de seguretat que va alertar a la policia nacional. La pregunta que em ronda pel cap és: la va perdre, li va caure, o la va llençar perquè algú la trobés per evitar ficar-se en un embolic?

Cal recordar que tots van signar un paper en què es comprometien a respectar el protocol de l'acte. Però els instigadors ho van preparar tot des de l'anonimat, inflats d'orgull patri. De manera subtil informaven de la seva audàcia en un paper molt ben escrit, valga'm déu!, a les entreteles de les partitures on s'explicava com, quan i on s'anava a fer el cop de mà que encumbraria els seus autors a l'altar dels patriotes.

Però, la cutresa de la cosa els va delatar. De fet, estic convençut que els hauria enxampat fins i tot el gran agent secret de nom Anacleto, sense menystenir l'habilitat de Torrente, tenint en compte amb qui s'havien d'enfrontar.

Fa uns dies el nostre company Albert Gimeno va qualificar el que va passar de “chapuza”. Va escriure que el món independentista segueix tenint “deliris de presència” i va afirmar que “a la vida, quan un perd importància, ha de saber retirar-se a temps". No li falta raó.

No és que l'independentisme s'hagi esvaït. Continua aquí, però algunes formes s'han de reformular. Les perfomances estan molt bé per sortir a la tele, però després de deu anys de dies històrics que van acabar en un profund fracàs amb impactes directes de frustració, personal i col·lectiva, per a molts dels que van creure a ulls clucs en les paràboles dels seus líders, és hora de reinventar-se.

Veure a Lluís Llach esquinçant-se les vestidures i als líders de Junts estirant un xiclet que ja no dóna més de si és més que patètic. Els 300 van caure amb honor. Els 300 de Barcelona amb deshonor i els 600 cantaires van protagonitzar una fugida vergonyosa. Sens dubte, treure pit d'un fracàs no és un bon consell i vanagloriar-se d'un fiasco és tant com fer el ridícul. S'havien cregut les seves pròpies mentides i ara així els va. Diuen que van ser reprimits per la policia. He mirat amb deteniment els vídeos d'aquest “moment repressor” i, perdoneu-me, només he vist un bestiar dòcil. Els dono un consell, sabent que serà menyspreat i mal rebut: deixeu de fer el ridícul.

Un afegit. 300, protagonitzada per Gerard Butler, va ser la segona pel·lícula més taquillera del 2007. Només va competir amb ella Pirates del Carib: al cap del món, que es va endur el podi. El de la Sagrada Família podia competir amb aquest cinema fantàstic i èpic, però l'episodi dels cantaires no podia accedir ni a una pel·lícula de sèrie B. Per això, els demano que deixin de donar la tabarra i de fardar d'un fiasco.