Pedro Sánchez troba molts obstacles per governar. Un d'aquests inconvenients, i no és el menor, és l'evidència que no té partit. El PSOE existeix, és clar, i els seus votants també, però la seva direcció és paupèrrima. El fet de descobrir tan tard la farsa d'una fontaneria comprometedora retrata l'aparell socialista.

La darrera exhibició de descol·locament la va protagonitzar la portaveu de l'executiva federal en donar credibilitat a les proclames del PP sobre la imminent caiguda de Pedro Sánchez.

Montse Mínguez, la portaveu socialista, es va lamentar de l'existència d'un calendari judicial per fer caure el Govern abans de l'estiu. Va fonamentar el seu pessimisme en les presses per fer declarar a José Luis Rodríguez Zapatero i a Begoña Gómez, coincidint amb la sentència del cas Ábalos i la compareixença de la directora de la Guàrdia Civil per explicar les seves reunions amb Leire Díez.

El que no va poder explicar la portaveu és quin seria el mecanisme institucional que permetria als apressats autors de l'agenda judicial obtenir el resultat perseguit. Un detall especialment rellevant, atenent a la negativa a dimitir o avançar les eleccions reafirmada 100 vegades per Pedro Sánchez.

No és la primera vegada en aquestes últimes setmanes que la conspiració judicial contra el president Pedro Sánchez és formulada des del mateix Govern. La pràctica del lawfare per part de la justícia espanyola va ser l'argument essencial dels dirigents independentistes per desacreditar les seves condemnes. Aleshores, cap dirigent del PSOE (ni del PP, per descomptat) va donar suport a aquelles denúncies, considerant-les infundades i impròpies d'un Estat de dret.

L'enfrontament entre el Poder Executiu i el Judicial no sembla una gran idea per a l'estabilitat de l'Estat. De moment, el PSOE i el Govern no estan patint una allau de sentències discutibles o manifestament injustes, a excepció de la condemna del fiscal general per una filtració ja filtrada. D'aquí que l'acusació generalitzada al sistema peca, com a mínim, d'imprudència, sabent que els errors processals de la justícia només els esmena la pròpia justícia.

L'angoixa que pateixen els socialistes es deu, bàsicament, a una sèrie d'instruccions judicials divulgades convenientment per ves a saber qui per assegurar-se l'impacte mediàtic de les mateixes, al marge del recorregut judicial que puguin tenir. Res de nou, però molt dolorós per als afectats.

Algunes veus han precisat on és l'origen dels mals que tant altera el PSOE. L'últim a fer-ho ha estat l'exjutge Baltasar Garzón. En la campanya de promoció del seu llibre La democracia amenazada, ha alertat del dany que fan a la justícia els informes judicials “mediatitzadors”, assumits automàticament com a “autos de fe” pels jutges instructors.

No és una qüestió fàcil d'abordar. Quan un jutge posa negre sobre blanc una hipòtesi o una sospita, el document es converteix en una font periodística d'alt valor que a més no exigeix cap comprovació. Després ja vindrà el final de la instrucció, el judici eventual i la sentència. I, desgraciadament per als afectats, potser experiències tan desoladores com la de l'expresident del Barça, Sandro Rosell.

El PSOE participa juntament amb la majoria de les Corts en l'elecció dels membres del Consell General del Poder Judicial, el Govern designa el Fiscal General i el ministre d'Interior nomena el director de la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil, la més famosa de les policies judicials. Si hi ha una conspiració, hi ha res més que rodes de premsa?