Charles Dickens va descriure meravellosament les diferències entre Londres i París de finals del segle XVIII. Sempre és interessant comparar realitats per aprendre'n de les diferències i buscar el millor d'ambdós mons.

Madrid i Barcelona, Barcelona i Madrid, sempre han estat diferents, i això que Madrid no és una capital a l'ús. Madrid es va convertir en capital d'Espanya a finals del segle XVI, quan l'Imperi espanyol començava la seva llarga, però imparable decadència, i es nota.

Madrid no té una gran catedral. La Almudena es va començar a construir a finals del segle XIX, mentre que les grans catedrals espanyoles (Sevilla, Burgos, Toledo…) es van construir entre els segles XV i XVI. Només cal veure l'antiga seu de l'Ajuntament de Madrid per entendre que Madrid no és París, Viena o Budapest.

És més, l'Ajuntament de Barcelona, el Saló de Cent del qual data del segle XIV, és moltíssim més monumental que la Casa de la Vila, acabada a finals del segle XVIII. Però tant és, Espanya es mou sobretot gràcies al tàndem Madrid-Barcelona.

El Reial Madrid necessita el Barça, i el Barça, el Reial Madrid. El Teatre Real és això, un teatre on hi anaven els reis, com demostra el seu fastuós balcó, mentre que el Liceu és un teatre burgès, sense balcó que el presideixi.

Madrid és centre financer i, sobretot, seu de ministeris, reguladors i grans corporacions. Barcelona és viver d'empreses familiars i un pol industrial. Els tornejos de tennis, la fórmula 1, el recinte firal… tot s'assembla, però tot és diferent. Són dues realitats que es complementen, i es necessiten.

La visita de Sa Santedat el Papa a Espanya ha tornat a posar en evidència les diferències de les dues ciutats. A Madrid la visita ha estat massiva, espectacular, centrada en esdeveniments multitudinaris que han col·lapsat el centre de la ciutat. A Barcelona han estat esdeveniments més íntims i sobretot focalitzats en llocs singulars com la Sagrada Família, Montserrat, una església dels Agustins al Raval o una presó.

La visita ha estat diferent, però en essència no som tan, tan diferents. El 62% dels madrilenys es declara catòlic mentre que a Barcelona, una societat amb més secularització social, aquesta confessió arriba al 57%.

A Madrid governa la dreta i se suposa que, per tradicionals, són més catòlics, pot ser, però els dirigents polítics catalans també ho són, des del president Illa al president Pujol, passant pel president d'ERC. De fet, tant el nacionalisme com l'independentisme tenen fortes arrels catòliques, perquè no cal oblidar que el nacionalisme català, i el basc, enfonsen les seves arrels en el carlistme, moviment que, per sobre de tot, és tradicionalista.

On sí que som molt diferents és en l'origen de la immigració. A Madrid és, sobretot, llatina i, per tant, de la nostra mateixa cultura; a Barcelona, la immigració és, fonamentalment, de professió musulmana. Però malgrat les similituds de fons, la imatge transmesa d'ambdues ciutats ha estat molt diferent.

Madrid ha demostrat múscul; Barcelona, “qualitat”, això sí. També hi ha hagut conats de més sortides de to, malgrat el seu acurat disseny.

A Madrid, els parlamentaris de Podemos van fer el seu numeret absentant-se de l'acte al Congrés, igual que els ministres de Sumar a la seva benvinguda, amb l'excepció de la vicepresidenta, ja de sortida segons ella. Encara menys comprensible és l'absència del lehendakari, membre del partit lleial a Déu i les lleis Velles (EAJ).

Parlar de la poca traça dels mestres pel seu comportament incívic o de les sortides de to de la direcció de Junts o de l'ANC seria donar-los massa protagonisme. Alguns s'han entestat a ser una anècdota, i ho han aconseguit.

El rellevant de la visita del Papa a Barcelona és que l'bisbat ha estat, potser, massa caut per evitar fer el ridícul, i motius per a la por no li faltaven, però tot ha sortit perfecte, destacant l'espectacle impressionant a la Sagrada Família amb imatges per a la història que ningú pot repetir.

No s'ha pogut, o volgut, fer convocatòries massives com a Madrid, però la qualitat de l'esdeveniment de la Sagrada Família està a anys llum de qualsevol trobada massiva, igual que l'espiritualitat de l'Abadia de Montserrat, on l'ús del català era tan natural com artificial ho hauria estat a l'església de Sant Agustí on se celebren misses en tagal.

La llengua mai no ha de ser una arma llancívola i quan ho és es converteix en un bumerang que colpeja el maldestre que la llença. Cada acte, cada gest, ha tingut una raó, com la profunditat de l'acte amb presos a la ciutat on es van fundar els mercedaris, l'orde fundada el 1218 per Sant Pere Nolasc a Barcelona sota la regla de Sant Agustí per donar consol als presos… això per no parlar de la quantitat de vegades que hem escoltat el Virolai, amb lletra per cert del capellà de capçalera de la naviliera i de la família del Marquès de Comillas.

La visita papal ha fet brillar la Casa Reial, amb una reina millor que mai en el seu paper i ha mostrat les costures d'un Govern parapetat en el Sant Pare perquè ens oblidem dels continus escàndols que l'assetgen. I per nota el comportament de la vicepresidenta atea que fins i tot ha portat la seva filla a la Sagrada Família.

Més enllà de la visita papal, molt rellevant per a tota Espanya, tant de bo siguem capaços de continuar construint dues societats que gràcies a la seva complementarietat han de continuar enfortint-se per afrontar els creixents reptes futurs. I, de passada, que ens adonem de qui no sap estar on ha d'estar.