L'obsessió per l'autenticitat afecta la política, on mana el follet que diu “no val el que s'ha dit, si jo no ho autoritzo”. Els ha passat a tots. A Míriam Nogueras, la primera; ella s'adreça a Lleó XIV en anglès per demanar-li que parli català en arribar a Barcelona.

Junts no s'ocupa mai de la gestió i, ara, molt menys, quan els docents estan davant de les febles solucions de Salvador Illa i la seva consellera d'Educació, Esther Niubó, la senyora “mans buides”.

La política institucional no vol saber que les aules bullen de calor i que els mestres tenen salaris de bronze , com a l'època de Ferdinand de Lasalle i David Ricardo. Aquí, a València i a Madrid.

Fa segles que no revisem les aules; tot s'asseca menys els avions que utilitzen les seves senyories (populisme fàcil). A la teatralitat dels nostres representants s'hi afegeix ara la parsimònia celestial de Roma, envejable des del punt de vista escènic, però nul·la en les coses de menjar. La vaga de profes s'atura davant la comitiva.

Francis Prevost desautoritza els nacionalismes divisoris i denuncia la lamentable prioritat nacional del món ultra, que se'ns menja pels peus.

Ambdues coses, la nació i la xenofòbia són incompatibles amb els drets humans i l'ordre internacional, ara canibalitzat per Trump.

Acostumats a la familiaritat del caucus partidista, els membres del Congrés i el Senat no recullen el guant de Lleó XIV quan, al mateix hemicicle, els diu “entengueu-vos”. Surten descomposts i es recomponen en mentir com a bergants davant dels micròfons, com si el líder espiritual d'Occident no els hagués dit a la cara que els immigrants són els nostres germans. La política ignora el tafetà usat del recol·lector.

Sota les càmeres legislatives dorm el follet que envia les seves sentències a un destinatari anònim, convençut que no es pot dir amb paraules el que no existeix.

El catalanisme dur critica el Govern per no haver desplegat la seva capacitat diplomàtica davant del Vaticà per fer que el Papa utilitzi el català. Acusa el bisbe Joan Josep Omella de no haver fet una defensa clara del català.

Vegem: és molt grollera la ignorància i més en un país bilingüe. La ignorància es deu als fanatismes i la difusió de l'odi contra la diversitat, encara que empunyi el bastó de comandament de Moisès convertit en serp.

“Les lleis de la Natura surten del costum” (Montaigne) i la dreta no acostuma, com s'està veient a Madrid, ciutat levítica, una Vetusta de M-30 i gratacels, capaç d'enfosquir la veritat amb legions d'evangelistes.

En fi, l'ensenyament no funciona, encara que Niubó doni per acabada la negociació, la València de Carmen Ortí es faci la sorda i Ayuso brandi un rosari sota sedes vaporoses. On és Doña Perfecta? El salari de bronze dels docents s'eternitza.