Les infraestructures han estat històricament un dels principals instruments per vertebrar el territori, impulsar el creixement econòmic i millorar la qualitat de vida de la ciutadania.
En un context marcat per la transició ecològica, la digitalització i les noves necessitats de mobilitat, el debat ja no s'ha de centrar únicament en construir més infraestructures, sinó en gestionar-les de manera més eficient, garantint que les inversions generin el màxim valor social, econòmic i ambiental.
Un dels grans reptes del futur és continuar avançant en l'articulació del territori.
Les infraestructures de transport, energia i comunicacions exerceixen un paper fonamental per reduir desigualtats territorials, facilitar l'accés a oportunitats econòmiques i reforçar la cohesió social, i això implica millorar la connectivitat entre els grans nuclis urbans, però també garantir que les ciutats mitjanes i les zones rurals disposin de connexions adequades que afavoreixin un desenvolupament equilibrat.
La connexió eficient entre les principals àrees metropolitanes continua sent una prioritat estratègica.
La concentració d'activitat econòmica, ocupació i població en grans corredors exigeix infraestructures capaces d'absorbir una demanda creixent de mobilitat de manera sostenible.
En aquest context, el ferrocarril, tant per a viatgers com per a mercaderies, està cridat a exercir un paper cada cop més rellevant, complementat per xarxes de transport públic urbà i interurbà integrades i eficients.
El desenvolupament de noves infraestructures s'ha de fer sota criteris rigorosos de rendibilitat social i sostenibilitat.
Les inversions públiques han de prioritzar aquelles actuacions que generin més beneficis per a la societat, considerant no només els retorns econòmics directes, sinó també la reducció d'emissions, la millora de la seguretat, l'accessibilitat, la resiliència davant el canvi climàtic i la cohesió territorial.
Els fons europeus constitueixen una oportunitat extraordinària per accelerar aquesta transformació.
Instruments com el Mecanisme de Recuperació i Resiliència estan permetent finançar projectes orientats a la descarbonització, la digitalització i la modernització de les infraestructures existents, i aquestes ajudes han de servir també per impulsar reformes que millorin l'eficiència de la planificació i gestió de les inversions públiques.
A curt termini, un dels principals objectius ha de ser optimitzar les infraestructures ja existents.
En molts casos, els majors beneficis per als usuaris es poden obtenir mitjançant actuacions de millora operativa, digitalització de processos, increment de capacitat i gestió intel·ligent de la demanda, sense necessitat d'emprendre grans obres d'ampliació.
En aquest sentit, el manteniment adquireix una rellevància central. Les infraestructures representen un patrimoni públic d'enorme valor econòmic la conservació del qual s'ha de convertir en una prioritat.
Una política de manteniment adequada resulta més rendible des del punt de vista econòmic i social, ja que evita el deteriorament prematur dels actius, redueix costos futurs de rehabilitació i garanteix nivells adequats de seguretat i fiabilitat.
Així mateix, resulta imprescindible reforçar els mecanismes d'avaluació de noves inversions. Abans d'iniciar qualsevol projecte, s'ha d'analitzar rigorosament la seva viabilitat econòmica, financera, social i ambiental.
La transparència en la presa de decisions, la comparació entre alternatives i l'avaluació posterior de resultats permetran optimitzar l'ús dels recursos públics i enfortir la confiança ciutadana.
Tanmateix, els importants avenços realitzats en la construcció de grans infraestructures han anat acompanyats de certs desequilibris.
La priorització de grans corredors i xarxes d'alta capacitat ha anat en ocasions en detriment de les xarxes de proximitat, especialment del ferrocarril convencional i dels serveis de rodalies.
El cas de Rodalies de Catalunya és especialment significatiu, ja que presenta dèficits històrics d'inversió, problemes recurrents de fiabilitat i necessitats urgents de modernització i manteniment.
A més, moltes infraestructures concebudes sota una lògica de connexió entre grans ciutats no sempre responen plenament a les necessitats de mobilitat quotidiana de la població, especialment en àrees metropolitanes on es concentra la major part dels desplaçaments diaris.
Aquesta situació ha generat diferències en la qualitat del servei entre territoris i posa de manifest la necessitat de reforçar les xarxes convencionals i de proximitat.
Per millorar el funcionament de les Rodalies ferroviàries a Catalunya serà necessari invertir en la modernització de les infraestructures, reforçar el manteniment preventiu i avançar en la digitalització de la gestió operativa.
També resulta fonamental disposar de material mòbil suficient i de reserva per minimitzar incidències, així com utilitzar indicadors de rendiment que permetin monitorar la puntualitat, la regularitat i la qualitat del servei.
Des del punt de vista econòmic, convé impulsar polítiques tarifàries atractives i estables, amb abonaments recurrents bonificats, descomptes per fidelització i integració tarifària completa amb la resta del transport públic.
Un servei més fiable, competitiu i orientat a l'usuari permetrà incrementar la demanda, millorar la rendibilitat econòmica i social del sistema i contribuir a una mobilitat més sostenible.
La prioritat ja no ha de ser únicament construir noves xarxes, sinó maximitzar el valor de les existents, garantir-ne la conservació i orientar les inversions cap a projectes que contribueixin a la competitivitat, la cohesió territorial i la transició ecològica.