La Conselleria d’Educació, amenaçada de 17 dies de vaga pel lobby sindical encapçalat per Ustec, sembla confiar les possibilitats d'acabar el curs escolar amb certa normalitat al cobrament imminent per part dels docents de la primera paga resultant de l'acord amb UGT i CCOO per augmentar el complement específic.

I si la primera paga de 800 euros no calma la protesta, PSC i ERC tenen a punt uns pressupostos amb un increment del 22,8% per al departament. Amb un inconvenient: la vergonyant espanyolització de la política catalana els impedeix presentar demà mateix el pacte pressupostari que, potser, ajudaria a desarmar les convocatòries de vaga.

La prioritat del Govern català és no incomodar el PSOE amb noves concessions a ERC abans de la celebració de les eleccions andaluses. Com si la congelació de la cessió de l'IRPF a la Generalitat, exigida inicialment per ERC com a sine qua non per aprovar els pressupostos, li hagués servit d'alguna cosa a la candidata socialista a la Junta. Els sondejos són cruels amb l'exministra María Jesús Montero.

Els augments de sou no apagaran, ells sols, l'incendi que es viu a l'escola catalana. Els molts anys d'oblit econòmic i de manca d'adequació professional a les noves exigències del sistema escolar han accentuat la desconfiança entre el professorat.

Aquesta evidència ajuda a entendre la mobilització dels mestres justament després que l'Administració central aprovés una pujada salarial als funcionaris de l'11% en quatre anys, i que la Generalitat hagi acordat amb els sindicats progressistes un increment del complement específic que suposarà uns 3.000 euros per cap i una inversió en el sistema escolar de 2.000 milions en el període 2026-2029.

Ustec i la Intersindical, actuant d'oposició política a l'actual govern de la Generalitat, han sabut inflamar aquesta situació real de greuge prolongat que ja coneixien quan governaven els seus, però que no van considerar oportú denunciar, segurament, per no entorpir la mobilització sobiranista.

L'escola catalana vivia, aleshores i ara, assetjada per l'intrusisme d'una generació de pares sobreprotectors que avalen uns alumnes desafiants davant d'uns educadors sobrepassats per les plantilles insuficients, una burocràcia asfixiant i l'increment de les seves obligacions per aconseguir que l'educació sigui satisfactòria segons els cànons de la Unió Europea, i inclusiva i respectuosa amb la canviant realitat social com manen les lleis.

La complexitat de la funció educativa s'agreuja a les aules i als patis per la presència d'un percentatge indeterminat de mestres amb vocació de prescriptors entusiastes del políticament correcte, especialment en matèria d'integració i igualtat. Els sondejos sobre el posicionament dels adolescents sobre aquestes qüestions revelen fins a quin punt els resultats obtinguts per aquests apòstols són contraris als buscats.

No ens enganyem. Arreglar tants problemes escolars serà, com a mínim, tan car com solucionar el dèficit d'infraestructures de Renfe a Catalunya. No es tracta només de sous, per això no sembla cosa del pressupost ordinari, sinó d'un d'aquells acords de país que no es practiquen des de fa dècades.