La proverbial lentitud de la justícia ha impedit a Jordi Pujol defensar la seva innocència de les acusacions d'associació il·lícita i blanqueig de capitals. El judici li ha arribat tard. El jutge l'ha exonerat de tota responsabilitat en comprovar que no estava en condicions de respondre penalment per la gestió dels diners del seu pare, col·locats a Andorra, per si de cas les coses de la política li anaven malament a l'hereu.
Jordi Pujol va ser condemnat socialment, el 2014, quan va confessar haver ocultat els diners de Florenci Pujol a l'Agència Tributària. Començant pel seu partit, primer CDC i després Junts, la gran majoria dels catalans van deplorar la seva conducta. Uns amb llàgrimes als ulls, d'altres amb el somriure dels qui sempre ho havien intuït.
Les medalles li van ser retirades, les plaques inaugurals de tantes obres públiques li van ser tapades, va conèixer la indefensió del marginat abans de ser jutjat i el menyspreu dels qui l'havien enaltit.
L'expresident de la Generalitat sempre va creure que podria demostrar la seva innocència davant un tribunal. Una sentència favorable havia de ser el primer pas per a la reparació de la seva reputació política i social. Fins i tot va escriure un llibre per rebatre les acusacions i defensar el seu llegat polític i institucional. Tanmateix, el text no ha estat publicat, potser esperant la finestra d'oportunitat que ja mai s'obrirà.
La justícia ha enviat Pujol al purgatori per a tota l'eternitat. Alguns se sentiran alleujats per haver-se estalviat haver de viure una eventual condemna del defenestrat pare de la pàtria catalana. D'altres, lamentaran no haver tingut ocasió de veure sentenciades les presumpcions de corrupció del líder nacionalista.
Sense cap dubte, a qui més li doldrà serà al mateix Pujol, quan la seva demència sobrevinguda li concedeixi un respir. Li resultarà insuportable la sospita perpètua sobre el seu comportament com a evasor fiscal confés i suposat cap d'un clan familiar enriquit a l'ombra del poder.
Pujol sempre ha manifestat un interès notable a controlar què dirà la història d'ell. Fins al 2014, el text imaginable li semblaria afalagador. Des d'aquella data, tot es va ensorrar, i encara que el temps ho cura tot, mai recuperarà l'esplendor somiat, ni ell podrà superar el disgust de no haver pogut declarar davant el jutge per portar la seva causa fins a les últimes conseqüències.
No tenia cap altre camí, però les argúcies dilatòries, l'edat i la malaltia li ho han negat. Aquesta és la pitjor humiliació per al gran timoner de l'autonomia catalana, per al professor d'ètica que fustigava els adversaris amb condemnes morals, per al polític que amenaçava amb agitar l'arbre institucional espanyol amb tot el que ell sabia en cas de prosperar el seu processament.