Quan tenia vuit o nou anys els meus pares van decidir canviar el seu pis de Barcelona per una moderna torre amb jardí al poble del Maresme on estiuejaven els meus avis paterns.

La casa, a peu de bosc i amb vistes al mar, havia estat dissenyada per fer festes i rebre gent (fins i tot tenia barra de bar!), i de seguida es va convertir en lloc de trobada per a celebracions amb amics i familiars, com el desitjat dinar de Sant Esteve, que el meu pare organitzava amb cura.

Un dels convidats a aquest fabulós dinar de Nadal —el primer plat era foie gras acompanyat d'ou filat— va ser durant un temps el reconegut cineasta Jaime Camino, exparella d'una de les meves ties, que va tenir el bon gust de triar casa nostra com a plató d'una de les seves últimes pel·lícules, Llums i Ombres (1988).

Tot i no haver vist la peli (molt malament, Andrea), recordo perfectament l'aventura que va ser per al meu germà i per a mi traslladar-nos durant el rodatge a l'antiga casa d'estiu dels meus avis, amb els seus llits antics de fusta, els seus banys de aixetes grinyolants i un telèfon de disc de color gris penjat a la paret que quan sonava em feia por.

Més enllà d'aquesta anècdota, i d'haver compartit alguna sobretaula parlant de les meves últimes lectures, amb prou feines vaig arribar a conèixer en Jaime. Ho faig ara, 16 anys després de la seva mort, gràcies a l'emotiu llibre que acaba de publicar el seu fill, el meu cosí Teo Camino, col·laborador d'aquest mitjà, en el seu record.

Ara que ja no em llegeixes (Funambulista, 2026) és una interessant barreja d'autoficció, biografia i novel·la poètica-epistolar protagonitzada per un Teo de 26 anys que, pocs mesos després de marxar a Londres per buscar-se a si mateix mentre treballa al guarda-roba d'un pub, rep una trucada fatídica de la seva mare. “La meva mare mai em truca. La meva mare només em truca el dia del meu aniversari”, escriu en Teo, ensumant-se el pitjor.

En Teo torna a Barcelona per descobrir que el seu pare ha mort sense haver-se pogut acomiadar, cosa que el porta a tancar-se al seu pis del carrer Balmes, que ha de buidar en unes setmanes. És la seva manera de travessar el dol. A través de mobles, roba, records, fotografies, diaris i documents que el seu pare guardava al pis, el meu cosí narra la vida de Jaime Camino i reviu els moments que van viure junts.

“És una novel·la de dol, que intenta ser molt real i molt crua, sense amanir-la massa, tot i que prenent-me certes llicències, com vindria a ser una epístola”, m'explica en Teo per telèfon. I posa com a exemple l'emotiva carta final que el Teo de ficció llegeix a la coberta d'un ferry cap a Menorca en una fosca nit de desembre, un cop buidat el pis.

“Així que camina, fill, camina. I no tinguis por. A què? En tot cas, a sentir demà el que vas deixar de fer avui”, li escriu en Jaime. I prossegueix: “Juga, juga molt. Juga amb la vida a favor, perquè hem vingut a jugar. I intenta no mirar enrere ni projectar en excés. T'ho diu un nostàlgic d'aquí t'espero. Juga, salta, arrisca't, obre't a noves experiències i no et preocupis per triomfar. És una estupidesa. L'èxit està sobrevalorat i ple de cursileria”.

En realitat, aquesta carta no va existir. En Teo la va inventar a partir de dues altres cartes del seu pare —“Per quan en Teo tingui 16”, “Per quan en Teo tingui 18”— que va ajuntar i complementar amb “altres coses que el meu pare m'havia dit en vida o que vaig pensar que encaixaven amb la seva personalitat i manera de relacionar-se i ensenyar-me a mi de què anava això de la vida”.

Una carta somiada a mode d'acomiadament. Per què no? No és fàcil dir adéu a un ésser estimat. O, millor dit, a un ésser que t'ha estimat molt, i t'ha estimat bé.