No cremeu llibres, 'sisplau'

L'escriptor català que escriu en castellà (aquí rau el problema) es va atrevir amb Sant Jordi. Amb la seva habitual ironia i burla, l'escriptor va afirmar que el Dia del Llibre no necessitava el sant; al qual va qualificar de maltractador d'animals, per matar el pobre drac o aranya. “I segurament no sabia ni llegir”, va subratllar, fent-me riure. No li vaig donar la més mínima importància.

Tinc dies en què m'entesto a creure que el procés s'ha acabat i hem tornat a la Barcelona cosmopolita i lliure dels vuitanta i noranta.

A mi m'agrada celebrar el dia del patró de Catalunya a les seves avingudes plenes de llibres i roses. I no entenc els patriotes que volen llançar a la foguera (per espanyolistes) a Gurb, a Savolta i fins i tot a la mateixa Ciutat dels Prodigis.

La gent gran, més encara la que ha tingut algun èxit a la vida o ha fet el que li ha donat la gana sense donar explicacions ni usar, en tot moment, les paraules adequades per agradar, té poca paciència amb les ximpleries. S'han guanyat el dret a dir el que pensen. O sigui que el llenguatge woke els importa un rave; van néixer abans.

En aquest context, Mendoza va pensar que, per vendre els seus llibres, no necessita encomanar-se a cap sant ni fer la pilota als nacionalistes. El mateix li passa a Javier Mariscal, un valencià que va venir a Barcelona i va dissenyar la millor mascota per als Jocs Olímpics de 1992.

Qui no voldria, en aquests temps plens de normes absurdes i cursis, posar un altre Cobi a la seva vida? Jo, al meu, l'he portat d'un costat a l'altre pel món. Durant una dècada portuguesa molt feliç, el gos de Mariscal rebia els amics portuguesos a la porta de casa meva lisboeta i tots em felicitaven per aquelles inoblidables Olimpíades.

El dissenyador, que continua vivint a la capital de Catalunya malgrat tot, va donar suport a la postura de Mendoza a Catalunya Ràdio: “Sant Jordi és com el pa amb tomàquet, no es pot tocar. Aneu a prendre pel cul!”.

Massa explícit per a les regles actuals. Jo espero que avui no plogui, que els catalans surtin al carrer a comprar llibres i roses, que passegin per la rambla de Catalunya i visitin moltes casetes.

Com que sóc creient, a més d'antibregues patriòtiques, vaig resant als meus sants perquè a cap exaltat se li acudeixi atacar l'estand on Mendoza signa el seu darrer llibre, La intriga del funeral inconveniente.

Segons llegeixo a les sempre enfadades xarxes, els independentistes estan preparant una gran foguera literària per al dia de Sant Joan en què es llançarà a la foguera qualsevol llibre de l'aclamat autor. Per espanyolista.

Aquell dia, el de la revetlla de Sant Joan o Sant Joan (que és el mateix), cal cremar tot el que et sobra a la vida. A Castelldefels, a la casa dels meus avis de La Pineda, abans de començar la revetlla del 23 de juny, es feia una gran foguera, amb mobles vells, branques seques, pinassa i pinyes. Cadascú tirava al foc alguna cosa que volia treure's de sobre.

Ningú va cremar mai un llibre. “Només els nazis i els imbècils cremen llibres”, deia el meu avi, Josep Muniesa i Bagaria.

Què ha passat en aquest país nostre, en aquesta terra mediterrània on a les fogueres hi anava el que era dolent i la gent anava a la seva, rient-se de la seva ombra? Doncs que els grups polítics no tenen majories suficients per manar i van embolicant-se amb els sentiments patriòtics, amb la llengua, amb els immigrants i amb gairebé tot la resta.

La recent revolta santa dels patriotes en decadència només fa olor de la seva por, a la possibilitat de quedar-se sense butaca a la Catalunya de demà passat. I qualsevol excusa és bona per trobar enemics espanyolistes.

Mendoza podia haver-se cagat, lliurement, en Sant Jordi (patró d'Aragó) i no hauria passat res. Però això de ficar-se amb Sant Jordi, el que va matar l'aranya, mereix la foguera. Ningú els ha dit que el sant era un soldat romà de la Capadòcia; va ser executat per ser cristià i es va convertir en màrtir.

Des de l'Edat Mitjana, quan es va forjar la seva llegenda, ha estat venerat arreu del món. O sigui que ni tan sols és “nostre”. Tant se val d'on siguin els sants o els escriptors. Compreu moltes roses i tots els llibres que pugueu, en la llengua que us doni la gana, sisplau.

Cal gaudir de Sant Jordi o de Sant Jorge sense cremar res. I deixar la pàtria a casa.