La2Cat, el canal en català de RTVE, ha complert mig any de vida i s'han complert les expectatives: és un fracàs. Va néixer com un peatge imposat per Junts a Pedro Sánchez en una de les seves múltiples negociacions per sobreviure i no ha aconseguit fer-se un lloc en el mapa televisiu de Catalunya, dominat per TV3, perquè el projecte respon a elucubracions polítiques alienes al món professional de la televisió.

Tots els governs espanyols han tingut alguna vegada sobre la taula la idea de crear un canal públic estatal en català que pogués competir amb TV3 i la seva deriva sobiranista. Sempre va quedar en no res, tant si governaven els socialistes com els populars.

La raó era simple, qualsevol inversió milionària al centre de Sant Cugat havia de correspondre a inversions proporcionals a tots els centres territorials de l'ens. Cap govern va voler assumir tal barbaritat financera.

En això van arribar els dirigents de Junts, molt preocupats per la seva pèrdua d'influència a TV3 i Catalunya Ràdio, en benefici d'ERC. I van creure que, donada la debilitat de Pedro Sánchez, podien aixecar el seu fortí mediàtic a Sant Cugat amb els diners de TVE. Dit i fet. Finalment, la televisió pública espanyola tindria un canal en català, gràcies a l'èxit històric de Junts.

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) rep 340 milions anuals dels Pressupostos de la Generalitat. La 2Cat suposa per a RTVE una despesa anual complementària d'uns 10 milions, més o menys el que perdia a l'any 8TV, la desapareguda televisió del grup Godó. El fiasco, doncs, no té misteri i era fàcil de predir.

Ningú amb coneixements mínims del món de la televisió, de la comunicació i de la política podia pensar que es podia aixecar una petita TV3 amb aquests materials. Era una fantasia, un caprici, si no fos perquè aquest projecte es va aixecar a expenses del capital professional del centre territorial de Sant Cugat, que després de dècades esperant la revitalització del centre, van veure com el nou canal depenia directament de Madrid i es posava al servei d'uns socis parlamentaris.

L'audiència no s'ha alterat. A TV3 van deixar de preocupar-se per aquesta competència tan bon punt van comprovar la magnitud de l'invent. Una altra cosa és el volum de negoci generat per aquesta programació entre les productores externes convocades, gairebé totes elles pertanyents a l'univers sobiranista.

El Madrid polític sempre ha confós Catalunya amb el nacionalisme, primer, i ara, amb l'independentisme. En conseqüència, no van oposar resistència quan Junts els va assegurar que, per fer-se un lloc entre l'audiència, el nou canal havia de ser com TV3. Com si a Catalunya no existissin altres catalans catalanoparlants que aquells que se senten a gust amb l'oferta de la CCMA.

A qui pot interessar una “petita TV3” de titularitat estatal més enllà dels integrants del grup parlamentari de Junts al Congrés?