A l'extrema dreta se la pot frenar. Les darreres setmanes, els trumpistes europeus han mossegat la pols. Es van estavellar a l'elecció presidencial de Portugal, Meloni va perdre el seu referèndum, Dinamarca els va frenar el pas, a les municipals franceses els de Le Pen es van haver de conformar amb premis de consolació perquè cap gran ciutat els va obrir les portes, sense oblidar-nos de Polònia on també va fracassar el nacional-populisme de caire racista, xenòfob i poc democràtic. L'últim a caure, el banc de Vox, és a dir, Orbán a Hongria.

Aquí tampoc no toquen campanes en honor de les postures que freguen la misèria. Abascal ha perdut el control del govern murcià perquè dos dels seus diputats li han fet llum de gas i han marxat. A Extremadura i Aragó, l'ultradreta intenta negociar un acord honorable perquè les seves postures altives es van donar un morró a Castella i Lleó i Andalusia amenaça amb treure els colors a la direcció de Vox, que s'ha vestit de bombers per apagar els focs de la discrepància interna.

Els de Vox se les prometien molt felices i somiaven amb passar del 20% de vot. No ha estat així ni ho serà a Andalusia, i sense el finançament necessari per la caiguda d'Orbán, les coses es poden posar pitjor. Sobretot, per als que han fet l'agost per estar a l'ombra de la guàrdia pretoriana d'Abascal, segons denuncien ara els crítics. Quan eren dins callaven perquè en boca tancada no entren mosques i més si es té l'estómac agraït.

Els mals de cap d'Abascal a Andalusia s'aguditzen. Si bé millorarà els seus resultats de 2022, a què s'aferrarà com un ferro roent, a l'última enquesta cau 2,5 punts. I el pitjor, SALF, l'estrident formació neofeixista, creix tres dècimes i s'emporta un botí gens menyspreable del 2,1%. No tindrà diputats però enfonsa les expectatives de Vox.

Aliança Catalana segueix en la seva lluna de mel amb la demoscòpia però li surten sarpullits si ens fixem en les municipals. En generals, li donen fins a dos diputats, pocs amb les seves ínfules, a les autonòmiques esperen festa però les municipals s'han convertit en un os dur de rosegar. Li va passar a Podem, que es va enfonsar en quatre anys, i molt més a Ciutadans que en el món municipal no va deixar de ser mai un zero a l'esquerra. El 23 d'abril era la data per conèixer candidats. Fins ara només coneixem negatives. Sílvia Orriols haurà de tirar de banqueta perquè fitxatges pocs i no bons.

Això sí, l'esquerra s'ho ha de fer mirar. Què feien els regidors del PSC i ERC a Ripoll? Què els va passar pel cap per permetre que Orriols aprovés els seus pressupostos? Els d'ERC es van afanyar a sortir per la tangent quan els del PSC es van retratar. Es van abstenir, diuen, per evitar un nou circ. Més aviat un nou ridícul. El de ser incapaços de tombar Orriols en una moció de censura.

Així no. A l'extrema dreta se li ha de plantar cara. No cal ser complaent ni defugir el debat, i menys s'ha de ser submís per por. Ha fet bé el PSC en tancar el tema de Ripoll fent dimitir els regidors. No els diria díscols, però sí els diria una cosa. Com a Manolete, si no saps torejar per què t'hi fiques.

Si fas front a l'extrema dreta pots guanyar. Fins i tot el PP està aprenent aquesta lliçó encara que sigui a trompades, però per guanyar no valen ni mitges tintes ni posicions acomplejades. I qui s'acomplexi que se'n vagi a casa seva. Per exemple, Feijóo està tan en contra de Pedro Sánchez que ha dit que la regularització d'immigrants és inhumana. De debò? Aquest és el seu nivell. O millor, els estrangers que abusin de dones o robin seran regularitzats. Sí, tal com sona. Sense comentaris. Aquestes paraules es comenten per si soles.

Això d'anar-se'n a casa si no dones el nivell val per a la política i per a la vida en general. Cal aturar els peus al cunyat, a la neboda, al veí o al suposat amic que treu pit per ser un neofeixista. Al segle passat no es va fer i així ens va anar.

Als EUA no es va fer i així vivim el que vivim. Al Brasil, a Lula no li va tremolar el pols però a l'Argentina s'ha fet tan malament que ara Milei es pavoneja sense que ningú li repliqui. Sí es pot guanyar a l'extrema dreta i cal donar la batalla sense embuts en seguretat, serveis socials, drets individuals o immigració. A Espanya i al món. En això Sánchez és un exemple a seguir.