La sanitat pública necessita importants recursos econòmics. Si es produís una reducció de les aportacions de les administracions públiques i de l'Estat, es produiria un deteriorament en la prestació dels serveis. Les organitzacions polítiques més depredadores i conservadores consideren que la privatització de la sanitat és l'alternativa i, sobretot, una excel·lent oportunitat de negoci.

Cal buscar alternatives i, com sempre, la presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid considera que les residències d'avis, on s'atén qui paga, són un bon exemple d'eficiència econòmica.

Els més de 7.000 avis i àvies morts a les residències durant la Covid-19 per no ser derivats a centres on poguessin ser atesos no deixen de ser els efectes col·laterals derivats d'una població cada cop més envellida. Per a la presidenta de l'autonomia, la solució és la privatització concertada, gestionada pel grup Quirón Salut, “vaixell insígnia” d'un gran negoci.

El grup Quirón és l'actor dominant de la sanitat privada espanyola i el major grup hospitalari privat. Amb uns ingressos procedents de la sanitat pública madrilenya de 1.000 milions d'euros a l'any. Per al grup, Espanya és sens dubte un dels seus mercats més rendibles.

Aquest negoci desenvolupat especialment amb el Govern de la Comunitat Autònoma de Madrid ha generat nombroses polèmiques i controvèrsies, que han arribat a provocar investigacions del Tribunal de Comptes. S'han denunciat possibles irregularitats en contractes i acusacions polítiques de condonacions de deute, tracte de favor, i també s'han produït denúncies que pacients públics són derivats a centres privats: fins a un 60% de derivacions a grups com Quirón.

L'anterior ens condueix a analitzar de manera rigorosa, i alhora crítica, el model de privatització sanitària implantat en algunes comunitats autònomes, sobretot a Madrid. Aquest model ha suposat en molts casos la transferència de fons públics a empreses privades, la qual cosa podria haver prioritzat els incentius econòmics sobre criteris mèdics.

El model de concessió hospitalària a la Comunitat de Madrid és una fórmula de col·laboració públic-privada: l'Administració manté la titularitat, finançament i control de l'hospital, però l'empresa privada s'encarrega de construir-lo i/o gestionar-lo durant dècades. A canvi, rep un cànon anual o pagament per població assignada. L'objectiu és guanyar eficiència i rapidesa inversora, tot i que implica compromisos de pagament a llarg termini i requereix una forta supervisió pública.

El sistema concertat té alguns avantatges, com serien l'ampliació de la capacitat assistencial, la reducció de temps d'espera i fins i tot la possibilitat d'aprofitar recursos ja existents. D'altra banda, presenta inconvenients, alguns d'especial rellevància, com seria el risc de fragmentació del sistema, així com possibles incentius perversos si no es regula adequadament. En ocasions, les mútues es neguen a pagar determinades despeses extres (marcapassos, pròtesis…), que intenten traslladar al sector públic.

La preocupació per un possible deteriorament de la sanitat pública a Espanya ha anat creixent els darrers anys, en un context marcat per tensions pressupostàries, augment de la demanda assistencial i canvis en els models de gestió. La percepció d'una reducció de recursos —ja sigui en forma de menor inversió, manca de personal o precarització laboral— alimenta la idea que el sistema públic podria estar entrant en una fase d'afebliment progressiu.

Un dels elements clau d'aquest debat és la situació dels professionals sanitaris. La sobrecàrrega assistencial, les llistes d'espera i la temporalitat laboral han generat malestar en el col·lectiu. En aquest context, el paper dels sindicats resulta fonamental com a garants dels drets laborals, denunciant condicions que consideren incompatibles amb una atenció de qualitat i, alhora, evitant actuacions de caràcter corporatiu que puguin danyar el sistema.

Paral·lelament, emergeix amb força el debat sobre la privatització. Sorgeixen dubtes que l'atenció sanitària pugui quedar en mans d'operadors l'objectiu principal dels quals és el benefici econòmic. Això planteja una qüestió de fons: fins a quin punt es pot compatibilitzar la lògica del mercat amb els principis de l'Estat del benestar?

La sanitat pública es basa en la universalitat, l'equitat i l'atenció segons necessitat, no segons capacitat de pagament. Quan els interessos econòmics condicionen la gestió, existeix el risc de prioritzar serveis rendibles davant d'aquells més costosos, però socialment necessaris. L'expansió i creixement de grans grups hospitalaris privats , especialment a la Comunitat de Madrid, reflecteix una tendència preocupant: la progressiva “mercantilització” de certs segments de la sanitat.

En definitiva, el risc de degradació de la sanitat pública no és un fet inevitable, però sí una possibilitat real si no es corregeixen determinades tendències. La clau està a reforçar la inversió pública, garantir condicions dignes per als professionals, millorar la gestió i assegurar que qualsevol col·laboració amb el sector privat estigui subordinada a l'interès general. La sanitat, com a pilar fonamental de l'Estat del benestar, difícilment es pot concebre únicament com un negoci sense posar en risc la seva pròpia essència.

Hi ha alguns senyals preocupants de deteriorament en alguns sectors del sistema sanitari públic a Espanya: llistes d'espera més llargues (especialment en consultes i cirurgies no urgents), saturació en atenció primària, manca de professionals en certes especialitats, un personal sanitari sotmès en ocasions a un esgotament extrem.

No estem davant el col·lapse del sistema, però sí davant un sistema més fràgil que fa 10 o 15 anys. Hi ha factors que han intervingut en aquest procés: envelliment de la població, manca de personal sanitari, així com decisions polítiques sobre finançament i model

La sanitat pública necessita més recursos, l'altra alternativa és deixar-la en mans dels que la consideren com un lucratiu negoci. La sanitat pública espanyola continua sent de qualitat, però si no es reforça, pot perdre-la progressivament.