És un punt comú que la història consisteix sempre en un relat i tota crònica és un mirall de subjectivitat.

La història la solen escriure els vencedors (vegeu l'exemple de Bernal Díaz del Castillo i la seva inexcusable Història veritable de la conquesta de la Nova Espanya o la Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar), o, si escau, les potències rivals o gent influenciada per elles o amb rancúnies personals (així Bartolomé de las Casas i les interessades traduccions anglosaxones de la seva obra…).

Si alguna cosa ens demostren les xarxes (molt especialment X [antic Twitter], potser amb la lletra idònia per apreciar-se la pornografia, en aquest cas, “informativa”) o bona part dels informatius, sigui el mitjà que sigui, és l’extrema desinformació, que sembla ser inherent a aquesta etapa postmoderna, que caracteritza tots els esdeveniments internacionals.

La cada cop més absent llibertat d’expressió i informació (que mai no va existir plenament, si és que els categòrics existeixen fora del que és platònic) fa que cadascú que escriu, en major o menor mesura, sigui condicionant de l’opinió i estigui condicionat en les seves paraules.

Els fets existeixen, per més que siguin interpretables. La imatge d’un imperi americà triomfant i hegemònic (sigui en la versió de pèplum seixanter o de cavall d’Àtila) no es transmet, ni sembla existir, en una guerra, la d’Iran, que ha volgut vestir-se d’intervenció quirúrgica-militar i sembla estar derivant, amb poc marge de dubte, cap a una barreja d’expedició de Cras (milionari romà que va voler conquerir Pàrtia, estat antecessor dels Sassànides i de la posterior Iran, i que va acabar amb or fos a la seva gola) i una nova versió de Vietnam, Afganistan, Iraq… 2.0.

L’Administració Trump brandava l’OTAN com si fos una coalició d’estats clientelars servils (les semblances amb els estats hel·lenístics, com Pèrgam, i la República romana són manifestes), quan la seva raó, i origen, va ser la de crear una infraestructura de defensa davant la por del Bloc soviètic.

Avui, quan Trump i Putin semblen fer, fins i tot, front comú respecte dels últims estertors de poder d’una Europa vella i, aparentment, moribunda, l’Aliança Atlàntica sembla estar canviant de dimensió, tot i que el primer gir i abús d’aquesta, per a propòsits no volguts, va ser la intervenció aliada a Iugoslàvia, sent Javier Solana secretari general.

Per més que l’eix Occident-Rússia s’estigui volent forçar, aixecant-se un nou Teló d’acer arran del conflicte ucraïnès, el veritable eix és els EUA-Xina i la redistribució, eterna, de poder al món islàmic entre sunnites i xiïtes.

Poca dubte hi ha que les intervencions a Veneçuela i Iran pretenen difícil l’accés a la Xina del petroli (matèria primera de la qual és, curiosament, escassament productor), així com forçar la dependència energètica occidental del gas liquat nord-americà (d’aquí, a priori, la deixadesa anterior d’Espanya davant el conflicte sahrauí i les tensions amb Algèria).

La postura del Govern de Pedro Sánchez és altament probable que ens comporti un ensurt a la frontera sud, si és que és evitable que el mateix succeeixi (poc seriós és riure’s de l’episodi de Perejil).

Tanmateix, més criticable és quan es va discutir la necessitat d’un Ministeri de Defensa i quan a Espanya, com en altres països del nostre entorn, es va començar a criticar “el militar” com a etiqueta de prestigi (recordo Colau i el Saló de l’Ensenyament).

Sense ànim de lloança, i sense cap seguidisme, l’actitud internacional del Govern espanyol és digna d’algun elogi sobirà, fent sentir a un, almenys una vegada, pertanyent a un país amb poder internacional i amb una imatge il·lusionant.

Per paradoxal que sembli, la neutralitat espanyola (recordem la que vam tenir a la primera guerra mundial), que s’uneix a la italiana entre d’altres, i, per il·lusionant i gairebé primera vegada, a l’anglesa, està tenint majors conseqüències al món sunnita de l’islam que entre els xiïtes (als quals Iran pertany).

Sense entrar en explicacions religioses, Iran (ja amb la poderosa dinastia dels Safàvides) ha estat el portaveu del xiisme i el seu principal defensor, estant en continu pols amb Aràbia Saudita i l’Imperi Otomà (avui Turquia), països sunnites per antonomàsia.

Un cop tancades (sembla ser sine die) les portes de la UE a Turquia, els neootomans desitgen recuperar el ceptre del poder i la influència sobre la vessant sunnita de l’islam, hegemònica quant a població i poder.

La voluntat del gegant otomà és assolir una preeminència sobre els seus estats vassalls (Azerbaidjan) o germans ètnicament en origen (els estats túrquics de l’Àsia Central… acabats en “stan” o “país”), aconseguint la màxima influència possible en l’antic territori de l’Imperi Otomà, davant les aspiracions saudites i, en certa manera, també d’Egipte (la major potència militar africana).

Amb motiu de l’OTAN (i episodis menyspreables com el del Yakovlev Yak-42), els antics acèrrims enemics, Turquia i Espanya, esdevenen forts aliats i experimenten una onada de “passió turca” celebrada pels carrers d’Anatòlia per la postura espanyola davant Trump.

Erdogan, misteriosament “absent”, maquina moviments geoestratègics sota l’atenta mirada d’un Israel hostil cap a ell i una dependència europea que fa tolerar-li qualsevol cosa…

D’altra banda, la “entente sunnita” d’Espanya, que no amb Iran, es predica, finalment, envers Algèria. Si bé és un país, en aparença, no confessional, la importància de les noves, i restablertes, relacions d’Espanya amb la nostra veïna Algèria és digna d’elogi i celebració geoestratègica.

Al suport manifest que necessita el nostre país davant reclamacions d’altres països, s’hi afegeix la nostra dependència energètica i la necessitat de l’economia algeriana de tenir un suport europeu de confiança en la comercialització dels seus productes i l’establiment de canals per a la modernitat.

Finalment, l’estratègia, gens proespanyola, de trencar l’aliança hispanoalgeriana per vendre gas liquat americà sembla fer aigües… mentre la postura internacional espanyola és celebrada.

Quines conseqüències tindrà el paper del Govern de Sánchez en aquest conflicte per a la nostra seguretat futura? Sense bomba atòmica… no es pot augurar, encara que els silencis poden arribar a ser còmplices, i sempre suggerents, siguin aquests a Istanbul, o a les nostres fronteres.