La notícia és que l'ANC, l'Assemblea Nacional Catalana, té dificultats per cobrir les places del seu òrgan de direcció, i que Lluís Llach vol continuar de president. El rumor diu que alguns dels seus dirigents voldrien que el càrrec fos ocupat per l'expresident de la Generalitat Quim Torra. Tot és susceptible d'empitjorar.

El procés independentista va fracassar per múltiples raons, des de la inexistència d'un lideratge autèntic fins a la divisió permanent del moviment, passant per la reacció tardana, però brusca, del Govern del PP i la severitat de la justícia.

Tanmateix, la pedra angular de la derrota sobiranista va ser l'anàlisi erroni de les condicions objectives del moment. L'Estat va resultar ser molt més poderós i perillós del que havien imaginat, ningú al món els va fer el més mínim cas, i mai van convèncer la majoria dels catalans.

L'ANC va col·laborar activament en la creació de la ficció sobiranista. Va néixer amb la promesa d'un procés d'independència inevitable, imparable, ràpid, indolor, emocionant i festiu. La Generalitat li va oferir el paraigua de l'aparença institucional, deixant que s'apropiessin de la festa nacional de l'Onze de Setembre, mentre que la ràdio i la televisió pública els va obsequiar amb el seu suport incondicional. Així es va convertir en una eficaç maquinària de mobilització.

En poc temps, l'assemblea va aconseguir ser el Barça de la política, venien samarretes i expedien carnets de patriotisme i catalanitat exclusiva per als seus socis.

El voluntarisme màgic de l'ANC va encisar milers de catalans, disposats a rebre la república catalana en una gran festa popular, precedida d'una manifestació multitudinària celebrada en dia no laborable. En aquest horitzó de pel·lícula, només hi apareixia un núvol: la desconfiança envers els partits independentistes.

Les pors de l'ANC es van complir. La rivalitat entre Junts i ERC i la ineptitud dels seus dirigents va conduir el moviment al desastre. Empesos i espantats, certament, per la brutal reacció policial i judicial de l'Estat; una hipòtesi que, pel que sembla, mai havien previst en els seus papers.

A partir del moment en què tots els partidaris del sobiranisme exprés es van adonar que la república catalana no arribaria tan aviat com esperaven, va decaure l'eufòria i la força de l'ANC es va diluir a la mateixa velocitat amb què havia emergit.

I, des de llavors, l'organització malviu en la recerca d'un pla de futur que ningú proposa. En aquest sentit, el mandat indolent protagonitzat per Lluís Llach es correspon perfectament amb la melangia imperant en el moviment independentista.

L'independentisme, tanmateix, no ha mort, com tampoc ha desaparegut el memoràndum tradicional dels greuges i les ambicions catalanes, encara que aquestes no hagin de passar, inevitablement, per la secessió.

Tampoc els partits de l'Estat semblen haver après gran cosa de l'experiència de 2017. No han mogut cap peça substancial, llevat de la reacció del PSOE d'indultar i amnistiar els dirigents del procés, en nom de la reconciliació i com a exigència dels seus socis independentistes per mantenir-se al Govern.

L'ANC fa anys que no encerta amb un programa adequat a la nova situació. La sensació és que, encara, estan passant el dol pel que ha succeït, dubtant sobre la conveniència de reformar l'assemblea, refundar-la o deixar-la morir per crear una nova organització sense el llast emocional de la derrota.

Potser, quan reaccionin, ja estaran catalogats com a actors prescindibles.