L'afirmació d'Alberto Núñez Feijóo que “no era president perquè no volia” va obrir la porta a interpretacions més crítiques sobre el seu lideratge i les dificultats per assolir el Govern. A això caldria afegir-hi la “inestimable ajuda prestada”, per declaracions rocambolesques d'alguns dels seus col·laboradors més pròxims. Un veritable mostrari de cutresa que navega a la deriva entre el vodevil de Muñoz Seca i l'esperpent de Valle-Inclán. 

Intentem descriure breument l'espectacle circense i estrambòtic d'aquest nou “ruedo ibérico”. Comencem amb un personatge fins ara inèdit, l'actual vicesecretari d'Educació i Igualtat del PP, Dos Santos González. Els seus darrers comentaris que feien referència a la “mala olor i poca higiene” dels diputats de Sumar al Congrés, rebaixen el nivell del debat polític i desplacen el focus des de les idees cap a allò personal. Misèria intel·lectual, herència de temps encara no superats.

En una línia similar, ens referim a Jorge Azcón, president de la Junta d'Aragó. Els seus desafortunats comentaris sobre l'exvicepresidenta Montero –que al seu torn es denomina ella mateixa com la dona més important en política de la història de la democràcia– són valoracions personals, allunyades del contingut polític i totalment inapropiades, que no contribueixen a elevar el nivell del debat institucional ni a reforçar la qualitat democràtica.

Un altre representant màxim de l'esperpent seria el SG del PP Miguel Tellado, que amb les seves declaracions continuades i cansines manifesta una obsessió, en moltes ocasions malaltissa, envers el president del govern, amb les seves crítiques reiterades i en un to innecessàriament agressiu, una mica macarra i despectiu. Si bé la crítica política és un element essencial en democràcia, el to emprat pot influir en la percepció ciutadana, especialment quan es percep com a excessivament desqualificador.

Irrumpeix en escena, la valenciana Susana Camarero, actual vicepresidenta del Govern de la Comunitat Valenciana que es permet el luxe de manifestar de manera airejada en l'últim Ple de la Comunitat, que el govern encapçalat per Pedro Sánchez és un govern d'abusadors i prostitutes.

Liderant el bàndol de les fake news i obsessionada pel seu protagonisme mediàtic: la “reina Ayuso”. Per a la presidenta de la CC.AA, la guerra “contra el mal” és un bell espectacle que ha de ser premiat amb la medalla d'or de la Comunitat, concedida al President dels EUA. Per la seva banda dreta circula a tota velocitat el seu assessor, el “trenca ossos”. 

Els hereus del franquisme han perdut qualsevol complex sobre la por a dir el que pensen, encara que resulti retrògrad i fins i tot fora de circuit. Tots ells/es formen part d'una estratègia política més àmplia: polaritzar, simplificar i mobilitzar emocionalment. Aquest tipus de comunicació sol apel·lar a conceptes com identitat, greuge, ordre o pertinença, que resulten eficaços des del punt de vista electoral, encara que contribueixin a la polarització.

Per completar el circ, Abascal, un patriota que mai va fer la mili, ens insta a recuperar i fer respectar l'ordre natural de les coses, ja n'hi ha prou de tanta democràcia, han de tornar a manar els que sempre han manat i no volen deixar de fer-ho.

En paral·lel, les formacions a l'esquerra del PSOE afronten els seus propis desafiaments estructurals. Entre ells destaquen la fragmentació interna, la coexistència de múltiples lideratges i la dificultat per articular missatges clars i cohesionats.

A més, els canvis en l'estructura social —amb una menor presència de la classe treballadora industrial tradicional— i més treballadors precaris, dispersos o en sectors nous, difícils d'organitzar, compliquen la construcció de bases electorals estables.

A l'anterior caldria afegir-hi un relat feble davant emocions fortes: mentre la dreta mobilitza amb idees simples (“ordre”, “pàtria”, “ells vs nosaltres”), l'esquerra sol oferir missatges més complexos i menys immediats.

En aquest context, la referència a l'esperpent, popularitzada per Ramón María del Valle-Inclán, resulta especialment il·lustrativa. La seva obra retratava una realitat deformada en què el grotesc servia per posar de manifest veritats profundes i incòmodes. Quelcom similar es pot observar en el clima polític actual, on l'exageració i la teatralitat conviuen amb debats de gran rellevància. Per completar l'esperpèntic Feijoo, “l'irrellevant”, clama amb veu legionària: “No a la guerra! Alguna cosa d'això hi ha en el clima polític actual: exageració, teatralitat i confrontació constant.

Tanmateix, convé no perdre de vista un element fonamental: malgrat el soroll mediàtic i la intensitat de l'enfrontament polític, les institucions democràtiques continuen funcionant. El sistema, amb totes les seves tensions, manté la seva capacitat d'articular majories, aprovar lleis i gestionar polítiques públiques.

Pel que fa a l'acció de govern, sota el lideratge de Pedro Sánchez s'han produït avenços en diferents àmbits. A nivell internacional, Espanya va reforçar el seu paper a la UE, a més d'impulsar agendes climàtiques i de drets humans. Es va avançar en igualtat (lleis feministes, LGTBI) i ampliació de drets civils. En l'àmbit econòmic destaca el creixement per sobre de la mitjana europea, la creació d'ocupació i mesures orientades a reduir la temporalitat laboral. També s'han implementat polítiques energètiques per mitigar l'impacte de la crisi de preus, l'anomenada “excepció ibèrica” va ajudar a contenir el preu de l'electricitat i accelerar les fonts d'energies renovables. En política social, destaquen la pujada del salari mínim i mesures de protecció davant la inflació, així com l'ampliació de drets civils.

En definitiva, el panorama polític espanyol combina elements de confrontació intensa amb una realitat institucional que segueix operant amb normalitat. La clau per al futur probablement resideixi a trobar un equilibri entre la legítima discrepància política i la necessitat de mantenir un debat públic constructiu, centrat en propostes i orientat a l'interès general.