"Louis Aliot, del Reagrupament Nacional (RN), alcalde de Perpinyà des de fa sis anys, ha aconseguit una mica més del 51% dels vots en la primera volta, per la qual cosa la seva continuïtat en el càrrec està assegurada", deien les cròniques de les eleccions municipals de França. Va guanyar amb més del 50% en la primera volta, cosa que no és l'habitual i més en els temps que corren. Aliot és el prototip de l'ultradretà modern enfocat en la seguretat, la identitat nacional francesa i la lluita contra la immigració des del govern local. Se'l descriu amb una forta independència política, buscant en la gestió la normalització de l'extrema dreta, que sovint etiqueta com un "centrisme d'extrema dreta". 

Puigdemont deu estar encantat de la victòria d'Aliot, a qui elogia perquè li deixa fer mítings d'autoelogi al costat de la frontera. No deu saber el líder de Junts que tot i governar en una zona amb forta identitat catalana, la Catalunya Nord, Aliot s'ha posicionat fermament en contra de l'independentisme català. També ha marcat distàncies amb Vox perquè en nacionalisme no el guanya ningú.  És un nacionalista francès de pura raça, els de Vox són nacionalistes espanyols amb enyorança de l'imperi i de la dictadura, i amb els seus avantpassats els rebesavis d'Aliot ja s'hi van veure. 

Carles Puigdemont hauria de prendre bona nota d'Aliot. És d'ultradreta, sense complexos, és català, del nord of course, però no independentista, defensa França per als francesos però que treballin els "altres" on no volem fer-ho els patriotes, francesos també of course, i s'allunya de quimeres de tres al quart. I el millor, és un tipus creïble per als seus electors. 

Des de 2017 ha plogut molt. En política i en meteorologia. No em definiria on més. En política, Puigdemont ha deixat de ser el Messies. Ha passat a ser el fill pròdig només per a un univers que cada vegada és més minvant, i la seva credibilitat no passa la prova del cotó que utilitzava a la seva manera aquell Sant Tomàs de veure per creure. Diuen que el seu retorn serà el gran revulsiu per a una extenuada formació política que el segueix com a un xaman, bàsicament perquè no tenen cap altra cosa. Ni Turull, ni Nogueras, ni Sales, ni Rull passarien a la final d'un Master Chef a la catalana encara que estigués manipulat. 

Que Puigdemont ja no és qui era, tot i que en el seu exercici de flautista d'Hamelin té la seva cohort d'irreductibles -bàsicament perquè sense ell no són res-, es pot comprovar en les fugues de talent o en els emprenyaments, cada cop més indissimulats de Xavier Trias. Però, sobretot, la debilitat es nota en la manca d'autoritat. Junts no té candidats per afrontar unes primàries crucials ni a Barcelona, ni a Tarragona, ni a Girona -tot i que és la seva ciutat i que el seu alcalde, el cupaire Lluc Salellas, no passarà a la història per la brillantor de la seva gestió més enllà de queixar-se que hi ha alertes o que no n'hi ha, depèn- i falta un any. I no només a les quatre capitals catalanes, en més d'una ciutat important, Junts continua vivint en l'ostracisme més absolut com per exemple a Sabadell. 

Les seves ofertes cauen en efecte dòmino. Les ofertes a Barcelona topen amb l'hostilitat de Jordi Martí que defensa la seva gestió davant els paracaigudistes que porta Puigdemont i que se sàpiga no li diuen que sí. L'últim conegut Tatxo Benet en una travessa sense premi per a Artur Mas que s'esforça escalfant a la banda per tornar a ser titular. A Girona va fulminar -van dir- Gemma Geis, abans estretament col·laboradora, que ara es presenta a primàries i sense rival. A Tarragona ni candidat ni comitè local, cosa que no augura un futur prometedor. I a Lleida s'està a l'espera de la designació, mentre llancen el mantra que el retorn de Puigdemont serà el gran revulsiu. 

El carisma es deteriora amb el temps i més si el teu principal servei és donar puntades a la canyella a qui s'obre a negociar amb Catalunya -encara que la negociació no és fàcil- i posar flors al camí a qui vol dilapidar el que s'ha aconseguit. El temps ha deixat al descobert les seves vergonyes i la seva debilitat és manifesta. Encara no hem assistit a la sagnia de fugues cap a la nova lideressa del nacionalisme més identitari català, xenòfoba, classista i que ha aconseguit en poc temps normalitzar l'extrema dreta amb l'estelada per bandera. Sílvia Orriols s'assembla més a Louis Aliot que Puigdemont, però el líder no s'ha adonat que està despullat i ell es pensa guarnit amb riques vestidures.