Salvador Illa sabia, i de sobres, que Pedro Sánchez no mouria ni un dit per cedir l'IRPF a Catalunya a les portes de les eleccions andaluses.

La premsa de Madrid parla —i en això les “fonts” de Moncloa hi tenen molt a veure— que Sánchez ha exigit a Illa la retirada dels pressupostos. Madrid DF té aquestes coses.

Sánchez i Illa parlen més que sovint. El president català va prendre la decisió —parlada amb Sánchez— per raons estrictament catalanes. Sabia que Madrid no mouria peça, i un escenari d'eleccions és indesitjable. Per l'impacte de la guerra, per la inestabilitat política a Espanya i perquè els demoscòpics apunten que l'esquerra podria perdre la majoria.

Illa pot tenir molts defectes, però no fa experiments ni amb gasosa. Va forçar la situació i va presentar un projecte de pressupost. Va pensar que amb el seu compromís personal, agitant l' —amb raó— i el fantasma de les eleccions, juntament amb apel·lacions a l'estabilitat, la serietat i responsabilitat, a més d'uns números expansius i inversors, doblegaria Oriol Junqueras. Es veia amb forces i va calcular malament.

Junqueras no va cedir. Volia, i necessitava, un triomf per aplacar unes bases d'ERC sollevades pels escassos rèdits, al seu parer, dels acords amb el PSC, i encara sagnant per la ferida de la divisió del darrer congrés. La seva debilitat era la seva força per resistir les pressions d'Illa. Quan tots dos estaven a punt de caure pel precipici, el president català es va empassar l'orgull i va fer un pas enrere retirant els números del Govern.

Salvador Illa ha assumit així la seva primera derrota, potser per un excés de confiança, una bona dosi de tàctica i una certa dosi d'improvisació. Va tenir les seves raons per donar un cop de puny damunt la taula per moure el tauler català, perquè està fart de l'ens volàtil que representa Junqueras, i perquè presentar pressupostos és una obligació i no una prebenda que s'utilitza o no, en funció de l'interès del govern de torn. Els seus càlculs no van ser encertats i ha rebut un revés. La seva imatge d'home seriós, assossegat i formal ha quedat en una nebulosa. I la seva credibilitat, sens dubte, tocada.

Sort que a l'oposició no hi ha ningú ni se l'espera. Junts, el principal partit, és el més semblant a un erial. Ni tan sols han estat capaços de posar-lo en un compromís proposant-li donar suport als pressupostos. Així haurien posat el dit a la nafra, remenant en la relació amb ERC. Però, per variar, van estar, estan i estaran, a peres.

Salvador Illa ha guanyat temps i diners, aprovant l'ampliació de crèdit de gairebé 6.000 milions. Ha aconseguit que Junqueras s'assegui a negociar els pressupostos deixant de banda la cessió prèvia de l'IRPF.

Dimecres ho va dir clar, dijous es va esforçar a dir, una vegada i una altra, que Illa presenti alternatives. Vist el vist, les veleïtats volàtils no han marxat, i aquí seguiran. Algú pot assegurar que ERC ara votarà a favor dels pressupostos? No. Primer, perquè no està escrit enlloc. Segon, perquè encara que ho estigués, no és garantia que els republicans ho compleixin.

Alguns diuen que Junqueras ha guanyat. Tinc els meus dubtes, perquè s'ha deixat pèls a la gatera. La seva constant indefinició i el seu remake constant del peix al cove exaspera més d'un. Al Govern, no cal dir-ho. Ha doblegat Illa, però porta el sambenito de ser el culpable que Catalunya no tingui pressupostos, i els culpables paguen a les urnes. No ha estat generós. Illa sí, perquè unes eleccions anticipades haurien obert en canal una ERC sense candidat i amb baralla interna.

Ara diuen que s'obre un temps nou, però em sembla que estem en més del mateix. Els pressupostos eren expansius i, en llenguatge col·loquial, bons.

La cessió de l'IRPF és una quimera. Encara que ens la donessin, l'Agència Tributària Catalana no té capacitat per executar-la. Sort que Junqueras deia que una estructura d'Estat!

Escollir entre l'important i l'urgent és la base de la gestió del temps i la productivitat. La clau principal és entendre que l'important —els pressupostos— contribueix als teus objectius, mentre que l'urgent —l'IRPF— requereix atenció immediata, però no sempre aporta valor real.

La regla d'or d'aquesta dicotomia és prioritzar sempre l'important abans que esdevingui urgent. Al juny, els pressupostos ja seran urgents.