Els pressupostos de la Generalitat estan pendents d'una exigència d'ERC plantejada a l'estiu de 2024 per investir Salvador Illa. Gairebé dos anys després, la cessió integral del 100% de l'IRPF continua encallada. Des del primer dia, els republicans ho volen per ja i el Govern espanyol respon que es pot estudiar, però que ja veurem. El president Illa diu que complirà els seus compromisos, però, poc pot fer en aquest cas, llevat de demanar-ho diàriament a Pedro Sánchez.

La cessió de la totalitat de l'IRPF a una comunitat autònoma, encara que sigui Catalunya, és matèria de llei orgànica, i la vigent llei de finançament autonòmic fixa el topall de cessió en el 50%.

Acceptant que aquesta cessió seria bona per a la Generalitat, i confiant que l'Agència Tributària Catalana estigués en condicions d'assumir-ho a curt termini, les preguntes a respondre són cristal·lines. Està disposat realment el PSOE a fer-ho com un ultimàtum per salvar els Pressupostos de la Generalitat? Té una majoria absoluta al Congrés per aprovar-ho?

Negociar una investidura amb compromisos que excedeixen les competències dels implicats directament no sembla la millor idea del món. Les possibilitats de fracàs són altes. És una maniobra que té un punt de temeritat poc adequat en un clima general d'alarmant desprestigi de la política i de manca de credibilitat dels polítics. Però així ho van decidir PSC i ERC, amb el beneplàcit del PSOE, i ara han d'assumir els riscos d'aquella insensatesa.

El Govern central no està disposat a cedir l'impost per excel·lència de la Hisenda espanyola a totes les comunitats. Ni vol ni segurament pot, sense posar en perill la viabilitat de l'Estat.

Ho va advertir des del primer dia María Jesús Montero, vicepresidenta del Govern, ministra d'Hisenda i candidata del PSOE a la Junta d'Andalusia. Així que la primera qüestió es pot formular de manera més precisa: pot permetre's la ministra-candidata l'aprovació d'una llei que delegui la totalitat de l'IRPF només a Catalunya? 

El context no és propici per a apostes parlamentàries arriscades, i no pot sorprendre que el Govern de Pedro Sánchez vulgui guanyar temps. Un temps que no té el president Illa per poder governar amb majúscules, tret que ERC reculi com ho ha fet amb la proposta de finançament i accepti la progressivitat de la cessió, amb cogestió inclosa, com li vénen oferint la Generalitat i el Govern central.

El marge de maniobra davant un objectiu tan concret i contundent com obtenir la cessió del 100% de l'IRPF és mínim. No admet la creativitat literària utilitzada en la formulació de la singularitat financera. La totalitat de la gestió o és o no és. Per a ERC, la negativa a la seva reclamació només es podria salvar amb un calendari d'entrada en vigor, a partir d'una iniciativa legislativa a la qual el PSOE es resisteix.

La situació és compromesa per a tothom. ERC es situa per voluntat pròpia davant un ultimàtum manifestament innecessari per a ells i per al país, assumint una posició delicada que pot beneficiar els seus competidors sobiranistes. Gairebé tan crítica com la del PSC, que pot veure's condemnat a governar en minoria i sense pressupostos, després de comprovar per enèsima vegada que el PSOE li dóna suport només quan li convé.