Alguns polítics nacionals que s'enorgulleixen de ser molt “patriotes espanyols” i ultranacionalistes, practiquen un patriotisme subordinat per “la servitud ideològica”, que els posiciona sense embuts al servei de l'Administració Trump.

Una administració que confronta i perjudica els interessos dels espanyols, als quals amenaça amb imposar-los aranzels, utilitzant grolleres desqualificacions, amb un llenguatge diplomàticament inapropiat, tot això publicitat a través d'una agressiva “retòrica populista”.

Analitzem aquesta aparent contradicció, polítics que es presenten com a molt “patriotes”, però que en moments de conflicte i discrepància s'alineen clarament amb les posicions ultres i les desqualificacions de Trump, fins i tot quan aquestes poden perjudicar interessos econòmics o diplomàtics espanyols.

Aquest alineament, conseqüència d'una “servitud ideològica”, que imposa la seva lògica de servilisme, obligant a defensar sempre el “cap” per no enfadar-lo. Prevalen factors polítics i ideològics, per damunt d'una lògica estrictament econòmica o nacional.

El seu alineament sense fissures correspon sobretot a l'afinitat ideològica i militant amb la dreta populista radical a nivell internacional. Líders com Santiago Abascal, Isabel Díaz Ayuso o Alberto Núñez Feijóo… comparteixen amb el “trumpisme” determinats marcs ideològics.

En el cas del discurs antiglobalització de Vox, defensen la “sobirania nacional” però l'abandonen quan pot posar en perill determinats privilegis”. 

Predomina l'obsessió malaltissa contra els valors que les esquerres defensen: solidaritat, justícia social, igualtat... Camp de batalla per a conservadors cada dia més radicalitzats i instal·lats en la defensa de valors i posicions immobilistes i reaccionàries.

Tot això els condueix a una confrontació cultural amb el que anomenen “woke”, un posicionament social que emfatitza la consciència i l'activisme davant les desigualtats i discriminacions en la societat, especialment les relacionades amb racisme, sexisme, discriminació de gènere, orientació sexual i desigualtats estructurals.

Europa es va equivocar en pensar que el 1945 marcava la fi de la Història i va entrar així en un marc mental post-històric. Va externalitzar la defensa en el seu “salvador” estatunidenc, va invertir en un generós Estat del benestar i va adoptar el dret internacional com a eix de la política exterior.

No obstant això, el retorn de la Història amb l'“imperialisme colonial” de Trump, el col·lapse del multilateralisme, l'auge del proteccionisme…, han afavorit l'aparició de discursos populistes que prometen solucions simples a problemes complexos.

Analitzem breument la situació d'una Europa que apareix desorientada i incapaç d'actuar de manera conjunta i solidària. La crisi financera de 2008, igual que la de 1929, va evidenciar les pràctiques especulatives i decisions poc ètiques del capitalisme que van generar profundes crisis econòmiques, que van afectar àmplies capes de la població, creixent el descontentament social i la desconfiança cap a les institucions.

El que va generar l'aparició d'onades de populisme, hipernacionalisme, pulsions autoritàries i moviments antiglobalització. Per això molts partits de dreta a Europa han construït xarxes polítiques amb l'entorn de Trump o amb figures similars (per exemple, a Hongria, Itàlia o Polònia).

En aquest marc, l'aliança ideològica pesa més que els conflictes comercials concrets. El fals “patriotisme” els condueix a convertir la política interna en conflicte exterior contra el govern. A Espanya, la política exterior moltes vegades s'interpreta en clau domèstica.

L'oposició sempre critica decididament: la gestió diplomàtica del govern en el poder, atribueix tensions internacionals a errors de l'executiu, i intenta denunciar el govern al qual acusen d'“haver aïllat Espanya”. En aquest context, el focus del discurs no és tant donar suport als EUA, sinó debilitar políticament el govern espanyol.

El “patriotisme” que reivindiquen partits com Vox i el que sol expressar el Partit Popular parteixen d'una idea comuna, la “unitat de la pàtria”, però s'articulen de manera diferent en diversos plans: identitat nacional, relació amb la globalització, economia, el marc europeu/UE i política territorial. Considerant el patriotisme de manera excloent com a defensa activa davant amenaces internes i externes (separatisme, immigració irregular, globalisme, etc.).

El patriotisme econòmic tracta de prioritzar els seus interessos industrials o comercials, la “pàtria” sempre ha estat de la seva propietat. Patriotisme ideològic obsessionat per defensar un bloc cultural o polític (“Occident”, “la civilització cristiana”, etc.).

Actualment sectors de la dreta política veuen en l'administració conservadora i autoritària de Trump, el gran aliat estratègic, per damunt de friccions econòmiques puntuals.

La política actual, cada vegada més polaritzada, està molt influïda per la comunicació i les xarxes socials, per la qual cosa pot ser rendible posicionar-se a favor de figures internacionals mediàtiques, com l'actual president dels EUA; el que genera més visibilitat política, reforça la identitat del propi electorat, i simplifica el debat en un “nosaltres vs ells”. Això pot portar a alineaments molt ideologitzats, encara que no sempre coincideixin amb interessos econòmics concrets.

La submissió a les polítiques de Trump s'explica com una barreja d'afinitat ideològica internacional, estratègia d'oposició interna, apropiació d'un fals patriotisme i la lògica de la polarització política.