Les paraules de Susan Sarandon dient que Pedro Sánchez està al costat correcte de la història, a la cerimònia dels Goya, ha desfermat una polèmica a Espanya i al món.

Ara no sembla que estigui de moda defensar el dret internacional, apallissat per dos pinxos de taverna com Trump i Netanyahu, amb amenaces a qui es negui a sotmetre's.

És vergonyós veure com s'agenollen davant el nou imperialisme un reguitzell de països. No us confongueu, la guerra actual no és una guerra per la llibertat, és una guerra pel poder que s'imposa pel menys democràtic dels drets: la força bruta de les armes. La força substitueix a la diplomàcia i l'autoritarisme a la democràcia.

La història no és nova però no n'aprenem. Ho vam viure a l'Afganistan i a l'Iraq. Abans al Vietnam i de nou a Ucraïna. El dret internacional va ser trepitjat i la gossada de llepaculs aplaudeix amb deliri. Ni tan sols es dissimula com va fer Bush en el seu atac a l'Iraq.

Ara se'ns ven que és un atac per restaurar la llibertat en una dictadura islàmica. I amb qui? L'oposició iraniana no té ni líder i no està organitzada. Reivindicar el Xa és només una proclama. A Síria es va acabar amb el dictador Assad i ara no mana un nou dictador?

Si com diu Feijóo a més del dret internacional hi ha els drets humans ja triga Trump a atacar, per exemple, els Emirats, Qatar o l'Aràbia Saudita. La guerra de l'Iraq va ser una tortura i l'Afganistan ni en parlem. L'economia se'n va ressentir i la instauració d'un nou règim democràtic ha estat un sonor fracàs d'Occident.

També ens van dir que no estàvem al costat bo de la història quan Aznar treia pit mentint-nos sobre les armes químiques. Per cert, si la Xina envaeix Taiwan a quin costat de la història ens hem de posar. Quin serà el bo?

Aquests dies han caigut a les meves mans uns exemplars de la “Història Ilustrada de la Revolución Española 1870-1931” publicats a Barcelona, per l'editor Joaquín Gil, amb la instauració de la II República. En ells es repassa la història d'aquest país des de la instauració d'Amadeu de Savoia fins a la coronació d'Alfons XIII.

Són, sens dubte, un bon exercici per discernir qui va estar al costat correcte de la història. La lectura és feixuga i apassionant alhora perquè posa en qüestió la veritat oficial.

Estaven aquells radicals, republicans, socialistes i progressistes al costat correcte de la història? O pel contrari els ultracatòlics, monàrquics i conservadors que sustentaven un règim sagrat que havia portat Espanya a la ruïna? Vostès decideixen.

Un dels moments àlgids d'aquests textos és el judici sumaríssim a Francesc Ferrer i Guàrdia, un perillós enemic de l'establishment polític i eclesiàstic. El crim de Ferrer va ser liderar la rebel·lió de la Setmana Tràgica donant armes als revoltats encara que ningú va poder provar-ho més enllà que fos autor d'alguns manifestos.

L'acusació d'un tal Salvador Millet i d'un tal Esteban Puigdemont --sense comentaris pels cognoms-- van ser claus per ajusticiar-lo. No el van veure quan l'Ajuntament d'El Manou va ser assaltat pels revoltats però van dir que els van dir que al comandament hi havia Ferrer.

Va acabar assassinat a Montjuïc mentre els que van enviar milers de nois a una mort segura a la guerra d'Àfrica continuaven al capdavant d'un país beneïts per l'Església. Qui estava al costat correcte de la història?

No diguem el que va passar després. El 1936 un grup de militars va fer un cop d'estat contra la democràcia. Avui encara hi ha qui elogia aquella valentia que va impedir el deteriorament d'Espanya i que va portar a Franco sota pal·li durant anys.

Van ser els mateixos que miraven embadalits el règim nazi o aMussolini, els que imposaven la veritat amb la força bruta. Van dir que ells estaven al costat correcte de la història. No convencent però imposant la seva veritat. Com a Vitòria. Aquell succés va passar ara fa 50 anys. Cinc treballadors van ser assassinats per la Policia Armada comandada per Fraga Iribarne. Qui estava al costat correcte?

L'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. La història és un manual de traïdoria que és acollit amb entusiasme i acaba de la pitjor manera.

Avui els que aplaudeixen la guerra de poder, que no de llibertat, seran els primers que es queixaran del desastre econòmic. Els mateixos que no recorden el genocidi de Gaza, de l'espoli de Cisjordània i que miren cap a una altra banda després de l'assassinat de més de cent nenes a Teheran.

Aquesta guerra és un nou triomf de l'autoritarisme i del totalitarisme. Es justifiquen perquè s'enfronten a altres autoritaris i totalitaris --de Rússia i de la Xina no se'n parla of course-- però la realitat és que amb aquesta guerra només hi perd la llibertat i la democràcia.

El lliurepensament de Francesc Ferrer i Guàrdia ha tornat a morir. Per això aplaudeixo la postura del president Sánchez. Sens dubte, oposar-se a la barbàrie totalitària és estar al costat bo de la història.

No a la guerra, i més quan la comanda un descervellat. Per cert, no descarteu que en aquest escenari tinguem al juny eleccions generals. L'esquerra mobilitzada i el PP intentant sortir del jardí on s'ha ficat pels seus propis errors.