Barcelona ha acollit una nova edició del Mobile World Congress, una fira de referència internacional que fa més de 20 anys que aposta per la nostra ciutat.

Des dels Jocs Olímpics de 1992 fins a centenars de congressos i festivals, Barcelona s'ha consolidat com un pol d'atracció mundial.

La ciutat té molts punts forts per acollir grans esdeveniments: bones infraestructures, una oferta d'oci i negoci excel·lent, una actitud acollidora i un clima envejable.

Però res d'això serveix si no tenim la capacitat de rebre els visitants com Déu mana i, alhora, garantir que la ciutadania en surti guanyant.

En aquest debat, sovint es presenten els pisos turístics com els culpables de la pujada dels lloguers i de la expulsió del veïnat.

Però l'experiència de ciutats que van seguir el camí de la prohibició radical, com Nova York, ens mostra que aquestes mesures sovint acaben beneficiant només els grans operadors hotelers i no resolen el problema d'accés a l'habitatge.

Els estudis sobre la matèria són concloents: els pisos turístics de Barcelona no contribueixen a l'augment dels preus dels lloguers convencionals.

Tot i això, el debat polític acostuma a simplificar la realitat i, sovint, s'utilitza un relat que busca culpables fàcils en lloc d'afrontar el repte des de la complexitat que mereix.

Els habitatges d'ús turístic (HUT) només representen, aproximadament, l'1% del parc d'habitatge de Barcelona, amb unes 10.000 unitats registrades.

En canvi, la ciutat compta amb més de 157.000 places hoteleres, moltes de les quals ocupen edificis que també podrien destinar-se a habitatge habitual.

Des de 2014, Barcelona no concedeix noves llicències d'habitatge d'ús turístic, de manera que el seu nombre es manté estable des de fa més d'una dècada. Tot i així, en aquest mateix període el preu del lloguer a la ciutat ha augmentat prop d'un 60%.

És, doncs, difícil sostenir que els HUT siguin les responsables de l'encariment del lloguer quan la seva xifra no ha crescut mentre els preus sí que ho han fet de manera sostinguda.

D'altra banda, no podem oblidar que la gran majoria d'aquests habitatges estan en mans de petits propietaris, que contribueixen a redistribuir la riquesa del turisme i a mantenir vius els barris.

Els habitatges d'ús turístic impulsen l'economia local i generen ocupació estable i de qualitat per a una àmplia xarxa de professionals i proveïdors.

No parlem només de personal de neteja i manteniment, sinó també de desenvolupadors de software de plataformes de reserva, interioristes, professionals de l'atenció al viatger, gestors, així com treballadors de la restauració, l'oci i la cultura que ofereixen serveis als visitants de la ciutat.

Es calcula que, a Barcelona, aquest ecosistema dona feina a prop de 40.000 persones i, a Catalunya, a unes 200.000.

L'eliminació dels HUT posa en perill tot aquest teixit econòmic i, si es consuma, podria suposar l'ERO més gran de la història de Catalunya, promogut, paradoxalment, per les principals institucions públiques del país: la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona.

Com tots els sectors, l'habitatge d'ús turístic ha d'estar subjecte a una regulació equilibrada i proporcionada, però no pot desaparèixer per decret.

No es pot afrontar un repte complex suprimint de cop tota una activitat que dona feina i oportunitats a milers de famílies.

Encara som a temps que les institucions es posicionin al costat dels treballadors i de les famílies, i que el Parlament derogui el decret llei que faculta els ajuntaments a extingir les llicències d'HUT.

Aquesta derogació permetria obrir una taula de negociació amb tots els actors implicats per impulsar una regulació proporcionada, basada en dades i consens, posant al centre del debat les persones que depenen d'aquest sector per viure.