Oriol Junqueras exhibeix una lògica política misteriosa que, sens dubte, Salvador Illa i Pedro Sánchez estan intentant desxifrar. El president d'ERC és un addicte a la hipèrbole, i els socialistes pretenen explotar l'hàbit per aquesta figura retòrica del seu heterodox soci.

El Govern de la Generalitat ha complert un grapat dels acords recollits en els 25 folis que van aprovar les bases d'ERC per donar suport a la investidura de Salvador Illa. No tots, perquè la reclamació estrella de Junqueras (finançament singular i gestió integral de l'IRPF) no estava a l'abast del PSC sense el concurs del PSOE.

Aquestes exigències aprofundien la tendència sucursalista de la política catalana que el mateix Junqueras havia denunciat amb anterioritat, i el PSC les va assumir tot i conèixer els riscos implícits. Perquè a la tradicional resistència del PSOE davant de qualsevol “singularització” de l'autonomia catalana, especialment si la demanava el PSC, en aquesta ocasió calia afegir-hi la debilitat política de Pedro Sánchez al Congrés.  

Era evident que no podia sortir del tot bé i així els pressupostos de la Generalitat segueixen a l'aire. La singularitat financera de Catalunya, que “havia d'avançar cap a la plena sobirania fiscal”, s'ha convertit en una proposta singular en el si del sistema de finançament comú. Una millora indiscutible que, gràcies a la interpretació republicana, s'ha pogut celebrar com un avenç històric.

L'encert dels socialistes d'aquí i d'allà és haver entès que havien d'aplaudir les hipèrboles de Junqueras, tot i saber que la matisació serà inevitable en el tràmit legislatiu, i que l'oposició no els critica ferotgement pel que diuen els papers, sinó pel que proclama ERC en el seu objectiu d'afiançar-se davant de Junts.

Després d'aquella fita històrica pendent de confirmar, queda per resoldre el traspàs de la gestió de l'IRPF a la Generalitat. Aquesta delegació haurà de superar l'obstacle legislatiu que la impedeix i, si s'aconsegueix, la gestió de l'IRPF passaria de ser un objectiu singular català a una opció per a totes les comunitats. Una repetició de la jugada que enfortiria el sistema autonòmic, gràcies a la col·laboració de l'independentisme pragmàtic.

De tota manera, i precisament per l'obvietat d'aquest processisme autonomista, qualsevol dia, per qualsevol motiu, tot el que s'ha aconseguit li semblarà poc a ERC; aleshores, subratllaran allò a què han renunciat, començant per la congelada Convenció Nacional per a la Resolució del Conflicte Polític, i reprendran el ball independentista.  

Salvador Illa no és un ingenu, i tindrà plena consciència de l'efecte transitori i limitat de la cooperació de Junqueras. A menys que ell i Pedro Sánchez descobreixin el secret de la misteriosa lògica del president d'ERC.