La fragmentació política de la esquerra del PSOE va ser defensada no fa tant pels seus partidaris com l'expressió d'una riquesa ideològica i estratègica envejable.
Fins i tot els socialistes es van sentir obligats a sumar-se a la tendència, assegurant que tal segmentació venia a perfeccionar el parlamentarisme. Aquella panacea es presenta, ara, com a problema per frenar l'extrema dreta.
El diputat d'ERC, Gabriel Rufián, s'ha convertit en l'abanderat de la unitat electoral de les opcions progressistes per combatre l'hàndicap de la pèrdua de vots que els infringeix el senyor D’Hondt, província a província.
No ha brillat precisament el diputat republicà en les seves anteriors prospeccions polítiques. No va encertar quan va creure que l'adveniment de la república catalana era cosa de mesos, ni tampoc quan va pensar que els ciutadans de Santa Coloma li reclamaven com a alcalde.
Tampoc en aquesta ocasió. Ni el conglomerat de Sumar, ni Podem, ni el seu propi partit, ERC, creuen en aquesta solució improvisada i contrària als seus interessos. El PSOE ni s'immuta per tant de soroll.
Si insisteix per aquesta via, Rufián descobrirà que la fórmula per agrupar vots de circumscripció en circumscripció ja existeix; s'anomena model electoral majoritari amb segona volta.
No sembla que PSOE i PP considerin el canvi de la llei electoral com una prioritat, tot i ser aquests partits els grans damnificats per la multiplicació de grups parlamentaris que els debiliten permanentment amb costoses negociacions. De tota manera, la raó bàsica d'aquesta improbabilitat és la seva incapacitat d'arribar als mínims acords d'Estat.
Viabilitat al marge, és molt discutible que l'entusiasta maniobra de Rufián sigui l'antídot adequat per frenar l'ascens previsible de l'extrema dreta espanyolista de Vox i la secessionista d'Aliança Catalana.
Les ofertes electorals d'extrema dreta s'alimenten bàsicament del descontentament social amb el sistema vigent (del qual el parlamentarisme paralitzant no n'és del tot aliè), d'una gestió manifestament millorable de la immigració i de les mentides viralitzades pel racisme militant.
La hipòtesi de salvar un diputat, posem per Terol, és de transcendència molt transitòria, gairebé innòcua, donada la gravetat de l'amenaça que tots els demòcrates asseguren voler combatre.
L'extrema dreta ha aconseguit despertar el sentiment de greuge social i cultural que provoca el diferent en la majoria dels ciutadans europeus. Durant dècades, el bon funcionament de l'Estat del benestar i l'educació rebuda van afavorir l'imperi del políticament correcte. Aquest efecte pal·liatiu s'ha evaporat.
Vox i Aliança Catalana han convertit els errors ocasionals sorgits en l'aplicació de l'exquisida legislació de protecció humanitària aprovada per l'esquerra en categoria política definidora de tots els mals del sistema vigent.
Davant d'això, el sistema escolar, molt deteriorat segons denuncien la majoria dels professors, ha perdut eficàcia com a font de valors de respecte i tolerància per a tots els alumnes i les seves famílies.
L'Administració no aconsegueix imposar el fet que drets i obligacions formen part d'una mateixa equació quan es requereix dels serveis públics i de les prestacions socials. I l'opinió pública no té la força necessària per frenar les falsedats.