El president Illa ha tornat al despatx amb el bon to al qual ha acostumat el país, subratllant així el seu paper d'antídot d'èpoques recents en què la gesticulació tòxica dels presidents era el pa de cada dia. Tanmateix, ¿és l'actitud conciliadora un factor suficient per governar?

En les seves primeres paraules després de superar la infecció òssia que l'ha mantingut en segon pla aquestes setmanes d'emergències climàtiques i mobilitat crítica, el president de la Generalitat ha anunciat l'arribada del “moment d'oferir certeses, solucions, respostes i la veritat”. Paraules molt tranquil·litzadores que, de fet, descriuen l'obligació de tot govern. Tanmateix, la seva promesa d'oferir la veritat té quelcom de pertorbador.

Aquests dies ens han explicat des del govern per què les infraestructures ferroviàries no van suportar la pluja torrencial, desplomant el servei de Renfe; estem informats pels portaveus oficials del perquè ERC i els Comuns encara no estan disposats a aprovar els pressupostos; fins i tot existeix la certesa, sustentada pels precedents, de la raó de la tèbia reacció de la Generalitat davant el Ministeri de Transports, Adif i Renfe per haver-los deixat en evidència davant tots els anuncis de restabliment de la normalitat.

També resulta evident per què el nou sistema de finançament és més positiu que singular, coneixem la causa de per què Carles Puigdemont segueix a Waterloo, i fins i tot estem al cas de les dificultats per assolir els objectius en la política d'habitatge.

Aleshores, quina és la veritat que desconeixem?

Les certeses de què disposem, en canvi, són depriments, sense caure en el fatalisme, és clar. El govern català està en minoria, sense pressupostos, depèn diàriament de dos grups parlamentaris indecisos, rivals electorals i absorts en les seves disquisicions internes, especialment ERC. I, a més, qualsevol moviment de Pedro Sánchez, tan en minoria com Salvador Illa, té el seu ressò al Parlament, sempre en relació de dependència respecte al que passi al Congrés.

El president Illa està atrapat en un pantà, encara que assegura saber com sortir-ne. La negativitat del context minimitza els efectes de la seva virtut pacificadora. Per a la societat catalana, la seva aposta per la conciliació és valuosa, segurament imprescindible, encara que la seva materialització en polítiques operatives o avenços institucionals concrets és molt modesta.

Tot són plans. Els més vistosos, els consorcis mixtos paritaris Generalitat-Estat (agència tributària, Renfe, inversions) per superar la resistència del PSOE als traspassos efectius de competències i diners. La fórmula és pragmàtica, perquè defuig l'enfrontament amb el govern amic de Sánchez i, de passada, enfronta ERC i Junts per la seva actitud davant la realpolitik.

Tanmateix, aquest exercici de supervivència té un horitzó molt limitat. No constitueix cap progrés federal ni suposarà cap satisfacció sobiranista. Un dia, els republicans recuperaran el seu afany agitador i trobaran nous ponts amb el moviment independentista.

I tot això passarà molt abans que el PSC equilibri la seva relació amb el PSOE.