La temuda implosió del servei de rodalies de Renfe, minvat per la persistent deixadesa inversora, va arribar gràcies a les pluges i, entre altres conseqüències, ha tornat l'alegria a TV3, molt decaiguda des que el seu paper com a Teleprocés va resultar insuficient per evitar el desastre sobiranista.

Certament, TV3 fa molts anys que ofereix el part diari d'incidències del servei, l'únic que ha canviat amb l'actual crisi és el plantejament del context informatiu.

Durant els anys dels Governs independentistes, els retards diaris no eren sinó arguments per a la reclamació d'un traspàs immediat que permetria a aquells Governs tan desinteressats per la gestió autonòmica solucionar el problema sense més dificultat davant la ineficàcia de l'Estat.

Ara, és clar, es tracta de la incapacitat del Govern de Salvador Illa d'obligar Renfe a fer circular els trens per unes vies tallades per motius de seguretat després dels múltiples despreniments deguts a raons de tots conegudes.

El mantra assumit és el de Junts i ERC: el Govern de la Generalitat és un ninot del Govern espanyol.

El PSC no col·laborarà en l'assetjament i enderrocament del Govern de Pedro Sánchez, entre altres motius, perquè té consciència que aquesta actitud no acceleraria les inversions exigibles per modernitzar les infraestructures ferroviàries catalanes.

Aquesta és una urgència que no es materialitzarà prenent dreceres miraculoses; portarà anys i causarà molts inconvenients als usuaris. Alguns dels que reclamen les millores en la infraestructura també es queixaran amargament dels inconvenients provocats per aquestes obres en el servei diari, sabent que sempre tindran una càmera per expressar-se.

TV3 gaudeix d'un notable prestigi professional, especialment entre la seva pròpia audiència. Aquesta supera el 14% de la quota de pantalla des de fa mesos, sent la primera cadena a Catalunya. Aquesta és una dada molt apreciada per al màrqueting de marca, encara que enganyosa com ha subratllat l'expert en audiències Joan Maria Corbella.

Entre altres obligacions, la llei de 1983 i la seva revisió de 2007, encomana als mitjans públics el foment del pluralisme polític i social i la promoció de la llengua catalana.

En matèria de pluralisme, només la fal·làcia dels informes de percentatges de temps dedicat als diferents partits, sense atendre el contingut del minutatge, permet dissimular el desviament evident en aquest aspecte del servei públic. L'alineació de la televisió i la ràdio pública, primer amb el nacionalisme pujolista i després amb l'independentisme no necessita més detall.

Quant al balanç del foment de l'ús social del català i de la seva presència als mitjans, les dades són pobres.

El lluent 14,2% de quota de pantalla reflecteix que aquest és el percentatge d'espectadors que asseguts davant el televisor en un moment determinat veuen televisió en català, mentre que la resta, el 85,8% ho fan en castellà, distribuïts en una oferta diversa, excepte el mínim percentatge que veuen televisions locals.

No és per celebrar-ho en un país en què, segons els estudis demoscòpics oficials, el 93,4% del cens entén el català.

El PSC té, doncs, un repte evident per equilibrar la seva relació amb el Govern de l'Estat dirigit pels seus fraternals companys, amb les seves prioritats i les seves obligacions com a govern de la Generalitat. I ho ha de fer sabent que la televisió i la ràdio autonòmiques han demostrat la seva major eficàcia precisament com a instruments de promoció de la desafecció entre Catalunya i la resta d'Espanya en detriment del seu paper com a servei públic.

La crisi de Renfe és una bona oportunitat per afrontar els dos fronts.