A què juga el Govern? A què juga l'oposició? La veritat és que no entenc què ha passat amb el decret de pensions que ha estat rebutjat pel Congrés. No entenc els avantatges de fotre i de ficar la por al cos a 13 milions de pensionistes. A aquells que al febrer se'ls pot anar en orris l'increment del 2,7% que ja han cobrat al gener o el 7% per a les mínimes i un 11,4% per a les no contributives, o a tots els que cobren la pujada del salari mínim o l'ingrés mínim vital.

No entenc l'entusiasme de Junts per embolicar la troca. Veient les seves manifestacions podeu comprovar que molts dels assistents cobren les pensions. Pensions espanyoles, això sí, però les cobren. Si l'any passat l'excusa per no votar aquest mateix decret va ser que incloïa la reversió d'un palauet incautat pel franquisme al PNB, enguany l'excusa és que el Govern ha inclòs la prohibició de desnonaments a famílies vulnerables, cosa que per la dretona, la dreteta i la dreta catalana de tota la vida és emparar l'ocupació.

La qüestió és trobar una excusa per torçar el braç al Govern, encara que al Govern hi ha un senyor ministre que ja es cuida de torçar-se'l sol. El ministre de Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts, Félix Bolaños, es creu la reencarnació de Maquiavel, i gairebé es considera el mestre de Sun Tzu.

En el seu art de la guerra, el senyor Bolaños no té cap recança que la camisa no arribi al cos dels seus afectats. El de Vox, PP i Junts no té nom, però el de Bolaños ratlla l'escàndol, perquè any rere any s'entossudeix en l'error. Per cert, el ministre és Bolaños, servidor, Bolaño. Es prega no confondre.

La pregunta és: guanya res el Govern tirant la culpa a l'oposició de no aprovar la revalorització de les pensions? Crec que no, em sona a victòria pírrica, perquè haurà de venir corrents el ministre Bolaños amb un altre decret perquè el desgavell no sigui més gran.

Amb aquesta correlació de forces, li convindria al ministre ser prudent, perquè la derrota està garantida, i la victòria s'ha de treballar.

O sigui, el primer principi de Sun Tzu: planificació i avaluació, per guanyar amb anticipació. Per exemple, movent fitxa en matèria d'habitatge abans del ple, no després.

Perquè cal conèixer l'enemic i conèixer les teves forces. Aquest segon principi de l'art de la guerra diu: “Si coneixes l'enemic i et coneixes a tu mateix, no necessites témer el resultat de 100 batalles. Si et coneixes a tu mateix, però no a l'enemic, per cada victòria guanyada també patiràs una derrota. Si no coneixes ni l'enemic ni a tu mateix, sucumbiràs en cada batalla”. Jutgeu vosaltres mateixos.

A més, Bolaños s'autoenganya: no és flexible, exhibeix les seves debilitats, no fa servir bé els seus recursos desgastant l'Executiu, no sorprèn l'adversari, és dispers, les seves maniobres es detecten de lluny i no sembla conèixer el terreny, o sigui el Congrés. I això que és el ministre de la cosa. Vol ser com Maquiavel i Sun Tzu, i s'oblida del més primordial: el lideratge del líder està en qüestió, i més després del que ha passat a Adamuz i Gelida.

Era el moment de jugar, senyor ministre? Per casualitat es creu que aquest estratagema -suposat- tindrà repercussió a les eleccions d'Aragó? Estic convençut que no.

El Govern retreurà a l'oposició deixar amb el cul a l'aire els pensionistes i l'oposició, que està en plena batalla interna, retreurà al Govern tots els mals. Els haguts i els que han de venir.

Aquest és el nivellàs de la política espanyola. El combat d'aquests dies entre Tellado, Nogueras i Bolaños era per posar-se a plorar. Qui era el de Vox? Tant se val, l'antipolítica i els debats de gra, de vol baix, els fan pujar com l'escuma. Ja ho he dit, nivellàs. I el que és important, encara al tinter. I el problema el té el Govern, no l'oposició, senyor Bolaños. Un ministre per a tot que està demostrant no servir per a res.