El col·lapse de Rodalies ha entrat en la fase més previsible de la política: la dels gestos sense conseqüències reals.

El cessament de Josep Enric García Alemany, director operatiu de Rodalies, i de Raúl Míguez Bailo, director general d'Explotació i Manteniment d'Adif, no és una depuració, sinó una maniobra de contenció. Tots dos feia menys d'un any que ocupaven el càrrec, cosa que converteix les seves sortides en un exemple gairebé de manual de dimissions de posar i treure, pensades per esmorteir l'impacte polític sense tocar el nucli del problema.

L'elecció dels sacrificats no és casual. No són qui van dissenyar el model, ni qui van decidir durant anys ajornar inversions, ni qui han conviscut còmodament amb un sistema que funciona malament de manera estructural. Són perfils recents, prescindibles, sense capital polític propi. Perfectes com a fusibles. Salten sense que el quadre general s'immuti.

Aquest episodi marca, a més, el primer revés greu a la credibilitat del Govern del PSC. No un desgast menor, sinó un cop directe a la promesa de gestió eficaç amb què va arribar al poder. De fer-ho bé sense fer soroll.

I arriba en un moment especialment delicat, amb un president, Salvador Illa, encara convalescent a l'hospital, cosa que genera la sensació d'interinitat davant d'una crisi social que exigia un lideratge polític de primer nivell.

El Govern ha exigit responsabilitats a l'Estat amb el to sever de qui es presenta com a part greujada. Però aquesta postura de prudència i contenció tan característica del Govern Illa grinyola quan el caos i la incertesa no cessen durant dies.

Governar bé és reclamar també en veu alta als teus amics a Madrid, i no acabar fent de parallamps. És assumir que els problemes heretats també són, des del primer dia, problemes propis. Rodalies no distingeix entre administracions quan falla, i el ciutadà tampoc.

A la Moncloa s'ha aplicat el manual clàssic de danys mínims: canviar dos noms i donar per tancat l'episodi. Ni Renfe ni Adif veuen qüestionades les seves estructures de comandament, ni s'obre el debat incòmode sobre la cadena real de responsabilitats, la planificació a llarg termini o l'encaix competencial.

El PSOE opta per anestesiar la crisi abans que operar-la, encara que corri el risc que la infecció reaparegui.

Tampoc els partits separatistes poden presentar-se com a mers espectadors ni víctimes. ERC i Junts fa anys que utilitzen Rodalies com a símbol del greuge permanent. Quan van tenir marge per traduir influència política en solucions estructurals, van preferir mantenir obert el conflicte.

La impostura del partit de Carles Puigdemont s'explica sola: disposen d'un representant al consell d'administració de Renfe, Eduard Gràcia, que encara no ha dit aquesta boca és meva, mentre des de Junts parlen com si no tinguessin cap responsabilitat ni passada ni present.

Un Rodalies que funcioni acceptablement, i no és tasca impossible aconseguir-ho amb una bona i persistent gestió/inversió, fa miques el relat del secessionisme, que ja torna a la càrrega amb manifestacions al febrer sota el paraigua de les infraestructures. El relat és esgrimir sempre com de bé funcionen Ferrocarrils de la Generalitat, la qual cosa és una veritat amb moltes trampes.

Mentrestant, l'usuari segueix sense arribar o fent-ho tard, acumulant hores perdudes i confirmant una intuïció cada cop més estesa: aquí ningú vol pagar el cost polític d'arreglar les coses de veritat.

Les dimissions de posar i treure serveixen per canviar el focus, no la realitat. I així, mentre cauen càrrecs acabats d'arribar, el sistema continua igual d'avariat i les promeses polítiques, una mica més.