Les pluges que han omplert els pantans han agreujat també els efectes d'una conservació deficient durant dècades de la infraestructura ferroviària, especialment la de proximitat.

Ni el primer benefici és mèrit de cap Govern, ni el desastre propiciat per la desídia estructural de l'Estat i les seves empreses s'hauria d'atribuir en exclusiva als polítics en el càrrec.

Tots els partits que han participat en el govern de l'Estat i de Catalunya en els darrers temps han d'assumir la seva quota de responsabilitat en la deixadesa. El mínim que es pot esperar de l'oposició o dels qui actuen de socis de qui governen és que modulin el seu discurs atenent la incompetència demostrada en el seu torn.

L'evidència d'aquesta responsabilitat compartida no és una eximent per justificar que els gestors de la crisi de seguretat del servei de Rodalies de Renfe no hagin actuat amb la contundència necessària en les decisions ni amb la diligència i coherència en la seva comunicació que podria haver pal·liat la indignació dels usuaris.

Quan l'episodi caòtic se superi i els dos Governs implicats facin balanç de la seva actuació, manifestament millorable, i exigeixin les responsabilitats escaients, haurien d'aprofitar per analitzar el grau de compliment de la missió de servei dels mitjans públics davant tals crisis.

El soroll polític de l'episodi i el miratge d'una solució màgica per al deficient servei de Renfe en forma de traspàs immediat a la Generalitat no ens hauria de desviar del problema de fons.

Aquest no és altre que l'estrès que pateixen les infraestructures de transport i mobilitat i els serveis públics en general, llastrats per un manteniment insuficient durant anys, exposats al desgast de la climatologia, superats per un creixement demogràfic accelerat i per unes inèdites exigències de mobilitat de l'economia i la vida social.

El manteniment és l'aneguet lleig de la gestió pública. No dona als seus responsables el lluïment polític d'unes solemnes inauguracions. Tanmateix, aquesta inversió consumeix bona part dels pressupostos ordinaris i alimenta un pujant negoci de concessionaris privats d'obligacions públiques.

Ara ens ocupen els trens, però amenaça el col·lapse permanent de l'AP-7 i s'intueix el de la sanitat, l'educació o el de la neteja de les ciutats.

El panorama és crític, respon a dèficits antics entre els quals destaca una planificació discutible vistos els resultats, però a més la implosió es produeix en un context de debilitat política de les institucions.

Els Governs de minoria absoluta regnen arreu, amb un voluntarisme a prova de desastres quotidians, però sense pressupostos actualitzats i, en el millor dels casos, a mercè d'uns socis aprofitats que moltes vegades costa de diferenciar de l'oposició deslleial.

En el cas de la Generalitat, la incertesa d'avui ve precedida per un llarg ahir de governs inoperants concentrats en la frustrada aventura independentista. Demà, potser ja arribaran els bàrbars.