La CUP té raó. La nova llei del català a l'escola aprovada ahir al Parlament per una majoria transversal i de magnitud gairebé oblidada (102 vots de 135) és un reconeixement explícit a l'argumentació de la sentència del TSJC que imposa un 25% de presència de la llengua castellana per considerar insuficient la presència d'aquesta llengua en alguns centres. La llei no accedeix a l'aplicació de percentatges, cosa que sens dubte portarà cua, però certifica que el bilingüisme oficial del país també regeix a l'escola.

La diferència entre la llei de 1998 i la nova està, bàsicament, en la precisió sobre el castellà, a partir d'ara llengua curricular i d'educació, expressió que si no és sinònim de “vehicular” (la qualificació atribuïda al català) és per voluntat interpretativa dels que no ho volen entendre, entre ells, alguns dels autors del text la religió dels quals els impedeix acceptar la realitat per no ser criticats a les xarxes socials.

La doctrina de la immersió lingüística del català continua formalment vigent, però, s'abandona la perspectiva del monolingüisme que voldrien la CUP, alguns sectors de Junts i altres associacions de l'univers escolar. Amb alguns anys de retard, es flexibilitza el sentit de la immersió per complir amb l'objectiu final de l'etapa escolar, que, com tothom sap perquè així ho diuen totes les lleis d'educació, és que les alumnes i els alumnes obtinguin un coneixement satisfactori del català i del castellà. I això només es pot complir adequant cada centre a les seves característiques sociolingüístiques i respectant les dues llengües oficials.

El conflicte no està ni de bon tros tancat. La sentència és aquí i el batalló dels qui creuen que el castellà està a punt d'extingir-se a Catalunya sempre està preparat per recórrer a la justícia; no cal ser un endeví per pronosticar que aquesta llei acabarà al Tribunal Constitucional. També els qui somien amb una Catalunya catalanament monolingüe i consideren el castellà una llengua d'opressió sortiran al carrer per esquinçar-se les vestidures per la “traïdoria” perpetrada pel president Aragonès en contuberni amb els pèrfids socialistes. El país no té remei i estem condemnats a viure en bucle fins a una propera reencarnació col·lectiva o, si més no, fins a la renovació integral de la classe política.

Els interessos polítics dels diferents grups els empenyen a defensar lectures molt contradictòries d'un mateix text legal que no hauria de presentar més complexitat per a cap diputat, si més no que s'hi esforci una mica. Però s'esforcen a confondre'ns, perquè els resulta més avantatjós atendre les declaracions dels uns o dels altres, triant les més convenients per a la seva estratègia. Resulta evident que la lectura del sentit d'aquesta llei difereix entre els propis impulsors. Junts assegura que tot seguirà igual que abans de la sentència i el PSC afirma que aquesta llei facilita el compliment d'aquesta sentència perquè és molt més àmplia en el reconeixement del castellà que l'anterior, tesi que comparteix el Consell de Garanties Estatutàries.

A qui creuen Vox, Ciutadans i PP? A Junts, naturalment, perquè la interpretació de Junts (i en menor mesura d'ERC que no vol contradir els seus socis, almenys en això) encoratja la sensació que no es complirà la sentència i aquesta amenaça els serveix per assenyalar el PSC com a col·laborador imprescindible de l'independentisme. La CUP, en canvi, assegura que Junts menteix i la sentència ja s'està complint, obrint les portes de bat a bat perquè el bilingüisme enterre el català més aviat que tard. De creure'ls a tots, caldria concloure que el Parlament ha donat a llum una llei màgica que avala una cosa i la contrària.

L'equilibri de les dues llengües oficials sempre serà delicat i altament inflamable a les manipulacions polítiques d'un signe o d'un altre. Aquestes manipulacions no cessaran, malauradament. La querella lingüística ressuscitarà periòdicament amb l'alarma infundada de la desaparició imminent d'una de les dues llengües. El rèdit polític obtingut de la desestabilització és una vergonya.