El president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig, ha vingut a Barcelona per comunicar-nos que el seu govern està molt disposat a ocupar el buit institucional deixat per la Generalitat catalana i a exercir personalment el lideratge autonòmic (i mediterrani) davant del centralisme que en un altre temps corresponia sense discussió als dirigents catalanistes. El declivi polític dels successius governs independentistes des de 2012 no només té conseqüències funestes per al govern interior de Catalunya sinó que ha acabat arraconant la Generalitat catalana a la segona divisió de les institucions autonòmiques. Davant la malenconia irreprimible dels dirigents sobiranistes catalans, Ximo Puig i Isabel Díaz Ayuso s'han llançat pel lideratge, certament amb plantejaments ben diferents i intencions oposades.

La via valenciana per a una Espanya d'Espanyes que Puig va exposar al Cercle d'Economia té una música maragallista fàcilment reconeixible per a les orelles àvides d'oblidar com més aviat millor la tabarra del nosaltres sols. L'Espanya Plural i l'Euroregió Pirineus Mediterrani són perfectament identificables com a precedents valuosos per al president valencià, igual que les lliçons de l'assaig d'Ernest Lluch, publicat el 1976, amb el títol La Via Valenciana.

No hi ha res de nou sota el sol perquè tots els nostres problemes són tan vells com la discussió acadèmica sobre els possibles valors republicans d'una monarquia constitucional. No només en qüestions conceptuals seguim igual, també pel que fa a problemes pràctics com el finançament insuficient del sistema autonòmic o el retard de molts quinquennis del corredor del Mediterrani. La diferència és que aquesta ocasió qui empeny la reacció ho fa amb la força renovada de la Comunitat Valenciana, per molts coneguda com a País Valencià.

El pacte del Botànic II no passa pel seu millor moment per les discrepàncies sobre l'estratègia per a la recuperació de la crisi del coronavirus, sembla que pels problemes de protagonisme tan habituals en els governs de coalició. Malgrat aquesta circumstància, l'acord entre el Partit Socialista del País Valencià (PSOE), Compromís i Podem ha permès a la Generalitat valenciana aprovar sis pressupostos seguits en temps i forma. La continuïtat del pacte i aquesta estabilitat pressupostària, a més de l'aprofitament de la diàspora financera provocada pel Procés, permeten a Ximo Puig venir a Barcelona amb un eslògan gairebé ecumènic: acord (intern), serenitat (política i social) i aliances (amb tercers, començant pels catalans, per frenar l'aspiradora madrilenya).

Acord, serenitat i aliances, és un eslògan, és clar, i caldrà descomptar-li el punt d'autobombo propi de la propaganda, però tot i així, és innegable que ningú s'atreviria a defensar que aquesta trilogia regeix també a Catalunya, ni negar l'augment de la influència de la política valenciana a Madrid. La política catalana està en el revers d'aquesta imatge pujants. Des de València sembla que es veu molt més clar que des de la plaça de Sant Jaume. Espanya, va venir a dir-nos Puig, ha de fer un gran pas endavant per a remediar el conflicte, però els dirigents independentistes tenen una gran responsabilitat per haver estat tants anys entestats en la deriva unilateral. Al Palau de la Generalitat catalana creuen que tot és fruit de la persecució d'un ideal.

Les causes de l'entremorir català dels últims anys no són cap secret per a ningú, són compartides per l'immobilisme estatal, la incompetència del govern català, l'aventurerisme del Parlament i la severitat de la justícia. La suma d'aquestes raons explica les dificultats per afrontar primer la crisi econòmica, per combatre després el coronavirus i per accelerar políticament la reconstrucció, aprofitant la resiliència del teixit econòmic i social del país. El nostre apagat institucional fa brillar l'ortodòxia valenciana i Ximo Puig va venir a recordar-nos-ho.