Manuel Valls no serà alcalde de Barcelona, llevat d'un error monumental dels sondejos respecte a les perspectives, no només de la seva candidatura, sinó d'altres tres. Tanmateix, la seva mirada sobre el nostre afer aporta un punt de distància singular que a vegades ens el presenta com algú atònit sobre el que aquí succeeix, però que en realitat explicita una anàlisi cartesià que té el seu interès, fruit de la seva experiència com a governant d'una república de veritat.

L'ex primer ministre sol expressar el seu desconcert davant fets que aquí gairebé considerem inevitables, o tan enrevessats que gairebé ens deixem portar per la complexitat, malgrat la gravetat de les conseqüències. La conquesta de la Cambra de Comerç de Barcelona per les empreses mobilitzades per l'ANC és un bon exemple de la fredor, o resignació, amb què s'assumeixen per part de l'establishment, entès en sentit ampli, alguns d'aquests esdeveniments.

Per a ell resulta inexplicable que davant el propòsit proclamat als quatre vents de convertir Barcelona en instrument de l'independentisme no es produeixi una reacció unitària de totes les forces polítiques i socials contràries al procés per batallar per una victòria electoral. Se suposa que la seva estupefacció per la passivitat barcelonina respon al seu convenciment que en cas de pretendre els hipotètics secessionistes de Bretanya convertir l'alcaldia de Rennes en punta de llança de la seva reivindicació, tots els partits de la V República acudirien en suport de l'actual alcaldessa socialista, Nathalie Appéré.

L'inconvenient per a tal exercici de racionalitat política a la francesa és que a Barcelona governa una alcaldessa a qui Valls considera populista, equiparant-la a l'independentisme en termes de risc polític. Per a ell, Ada Colau i Ernest Maragall són el mateix. Encara que ja fa un any que és a Barcelona, és fàcil sospitar que la seva valoració s'ha d'atribuir als criteris atresorats a la seva motxilla d'ex primer ministre, oblidant, potser, que la política té quelcom en comú amb la pintura impressionista, l'apreciació dels detalls depèn en part de la distància de l'observador.

L'especial regulació de l'accés a l'alcaldia en segona volta en la legislació espanyola permet a un candidat assolir-la per una diferència mínima de vots i regidors, tot i quedant lluny de la majoria absoluta del consistori. A Barcelona, aquest és l'escenari més que probable. De tota manera, es pot aconseguir la investidura en la primera volta si s'hi suma la majoria absoluta dels regidors, encara que en aquesta majoria no hi estigui incorporada la llista guanyadora als comicis. 

Tal com van les previsions d'empat tècnic entre Colau i Maragall, Valls pot ser l'àrbitre de l'alcaldia, aventurant que els socialistes en cas de sumar en una majoria sempre ho farien en la contrària a ERC. L'altre dia, preguntat per aquesta hipòtesi, el candidat associat a Ciutadans va eludir donar cap pista, tot i que va deixar escapar dissimuladament una valoració de la seva concepció de la política; jo sóc un pragmàtic, va dir.

Per a qualsevol altre candidat de Ciutadans la pregunta seria un absurd, tanmateix, Valls es presenta com un candidat alliberat de lligams de partit, paladí de la transversalitat com a recepta apropiada per treure la ciutat i el país de la paràlisi. Arribat el cas, serà interessant conèixer quin és el mal menor per a Barcelona, al judici de Valls, ¿Colau o Maragall? És clar que podria desentendre's de la qüestió i aleshores ja formaria part de ple dret de l'establishment estorat.