El consell de ministres del pròxim dia 21, convocat a Barcelona, tindrà la seva història. És un acte simbòlic que se suposa que comportarà l'aprovació d'algunes mesures específiques per a Catalunya, d'una altra manera, no s'entendria la iniciativa. Ordre del dia a part, la sola presència del govern en ple a Catalunya té un missatge inequívoc: això és Espanya, aquest és el seu govern i aquest govern es reuneix on creu oportú fer-ho sense necessitat de justificació prèvia. Hi ha una lectura complementària: és una mostra de respecte i reconeixement per a Barcelona, capital de Catalunya, territori que ens preocupa extraordinàriament donada l'excepcionalitat en què es viu des de fa uns quants anys.

La tercera interpretació és la formulada per la portaveu del Govern de la Generalitat: un consell de ministres a Barcelona té un punt de provocació. Les raons esgrimides són bàsicament dues, és just el dia en què es compleix un any de les eleccions autonòmiques convocades sota l'autoritat del 155 i el diàleg entre els governs no avança. Les dues coses són certes. Si el consell de ministres se celebrés habitualment els dijous, segurament la reunió s'hauria avançat al dia 20, canviaria en alguna cosa la valoració d'Elsa Artadi?

Molt probablement no, perquè queda la segona raó, la negociació no progressa, en el que interessa al govern Torra, autodeterminació i gestos judicials-penitenciaris per als dirigents processats i el diàleg que mínimament s'ha concretat (qüestions autonòmiques) no emociona l'independentisme perquè correspon a una pantalla que tenen espanyada al seu ordinador. En resum: el consell de ministres no podria venir mai a Barcelona, excepte en el cas que es tractés d'una reunió bilateral entre el govern d'Espanya i el de la República Catalana.

Però la reunió se celebrarà, llevat d'hecatombe sobrenatural. Serem testimonis, doncs, d'una provocació, segons el parer d'Artadi, qui, lògicament, creu fermament en el dret de tothom a protestar. És una obvietat que qualsevol pot mostrar el seu descontentament i és una obvietat que el dia 21 s'exercirà aquest dret per part de molts ciutadans o d'uns pocs. Aquesta no és la qüestió.

Provocar significa incitar algú a fer una cosa i Artadi entén que l'arribada a Barcelona del govern central estimula una part dels catalans a sortir al carrer. Està animant que l'oposició es multipliqui; encara que després de formular l'eslògan promocional --això és una provocació--, a continuació, es desmarqués de la mobilització que es pugui convocar, com si fos Magritte i ens volgués il·lustrar sobre la traïció de les paraules. Ceci n’est pas une pipe, això no és una consigna, però aquí queda, com a avís a patriotes.

La iniciativa de Pedro Sánchez de treure el consell de ministres de La Moncloa (de moment Sevilla i Barcelona) només quedarà lliure de sospites electoralistes per a governs amics o de voluntats de reafirmació d'autoritat en territoris amb governs esquius quan deixi de ser un fet excepcional. Tampoc cal aspirar que es converteixi en una rutina, transformant el ple del govern en un òrgan itinerant per les perifèries polítiques, com si es tractés d'una gira artística; seria suficient que la presència del consell al territori s'adeqüés, en el temps, a la pluralitat d'Espanya. Si s'hi creu, és clar.