Després de les carbasses de la Comissió de Venècia, les de l'ONU. Sempre acaba imposant-se la mateixa raó: les convocatòries electorals, siguin legislatives o referèndums, han d'estar sotmeses inevitablement a l'Estat de dret. Els intents del Govern de Puigdemont per trobar un aval internacional de caràcter institucional i rellevant sempre topen amb el mateix inconvenient: ningú dubta de la legitimitat democràtica de l'Estat espanyol. Finalment, aquest és el mur anomenat oficialment Constitució.

Per a qualsevol candidat a avalador institucional del referèndum previst per a l'1-O, saltar-se el mur constitucional d'un subjecte internacional reconegut és un compromís difícil d'assumir, una temeritat, i tots fugen ràpidament d'aquest perill. Davant tanta evidència, als dirigents del procés només els queda una via, intentar demostrar que el mur que tant impressiona té les bases de fang, que es tracta d'un ídol franquista. Bé sigui per la deslegitimació de l'origen de la Carta Magna, redactada sota la por insuperable del franquisme amenaçador, o per l'actitud autoritària del Govern del PP, els actuals gestors de la mateixa, adeptes a treballar a la claveguera policial per la seva condició d'hereus de la dictadura.

Als dirigents del 'procés' només els queda una via, intentar demostrar que el mur que tant impressiona té les bases de fang, que es tracta d'un ídol franquista

L'objectivitat d'aquests arguments (certament va existir l'ombra del franquisme en l'atzarós trajecte de la Transició i els vicis de l'Estat en la seva autodefensa semblen innegables) no acaba d'influir en els actors internacionals, o no li concedeixen la força política suficient per animar-los a considerar la feblesa democràtica de la legislació creada per les Corts, referendada pels ciutadans quan era exigible. Potser sigui perquè pocs estats tenen un origen tan impol·lut i immaculat com per assenyalar els seus col·legues retreient-los el currículum o perquè les institucions internacionals no són més que el reflex de les febleses dels seus socis, un equilibri permanent, subjecte a la lliure circulació dels gripaus.

La realitat és que no vindran els Cent Mil Fills de Sant Lluís, transmutats de defensors de l'absolutisme vuitcentista en observadors telemàtics de l'ONU, a defensar un referèndum unilateral convocat a partir d'una llei excepcional aprovada per un parlament autonòmic sense competències per saltar-se el mur. Perquè aquest també és un fet objectiu per a qualsevol constitucionalista del món: no hi ha fur per enderrocar les pedres constitucionals. Hi ha voluntat política, majoritària al Parlament, hi ha aspiració democràtica, però el camí escollit per materialitzar-ho no és reconegut. Els actors internacionals no saben veure en la Constitució espanyola l'ídol franquista que justificaria la seva demolició.