Quan un prohom es descobreix un delinqüent presumpte solen aparèixer els dubtes sobre la consideració que ha de tenir la resta de les seves bones obres, si és que n'hi va haver. És el cas dels senyors Millet i Montull, des d'ahir finalment asseguts al banc dels acusats pel robatori massiu de diners del Palau de la Música, però també gestors reconeguts de la transformació de la institució cultural. Una situació semblant a la creada per Jordi Pujol en declarar-se infractor fiscal per la seva compte corrent andorrana, com afecta aquesta condició de delinqüent fiscal pendent de judici o la seva hipotètica condemna a l'indiscutible obra de govern. Cal assumir-la, negar-la o ignorar-la?

La polèmica és tot un clàssic, concretada en un interrogant que va fer certa fortuna en el seu moment: l'obra hidràulica de Franco ha de ser condemnada pel fet incontestable de ser el general un dictador? Quaranta anys després de la mort per causes naturals del Generalíssim, l'Ajuntament de Barcelona ha considerat una prioritat l'eliminació de les plaques del Ministeri de l'Habitatge franquista presents encara en molts immobles construïts amb les ajudes públiques als anys seixanta i setanta del segle passat. Lògicament, no s'enderrocaran els pisos ni els milers de cases unifamiliars que en el seu moment també lluïen la placa amb les fletxes falangistes com una obligació inherent a la subvenció rebuda; és una condemna simbòlica. Menys simbòlic va ser el càstig infligit a Josep Pla en negar-li sistemàticament el Premi de les Lletres Catalanes per la seva simpatia amb el règim franquista que, segons es va creure, afectaria la qualitat de la seva obra literària.

En els propers mesos i anys, la qualitat moral del país serà posada a prova, més enllà de sentimentalismes i posturejos. El consens no serà fàcil

Salvant les distàncies evidents entre Franco i els Millet, Montull, Pujol i tants altres que són camí del banc dels acusats per corrupció, evasió d'impostos i capitals, organització de selectes màfies familiars o polítiques, s'intueix que aviat la societat catalana, a més d'enterrar el concepte d'oasi català, tindrà un autèntic problema social: com tractar les històries personals dels delinqüents/benefactors. Caldrà aplicar un criteri diferenciat per als provinents de la política i per als homes de negocis? Hi haurà un estatus especial per als que puguin al·legar el tot per la pàtria diferent dels que només puguin brandar un tot per la butxaca?

En els propers mesos i anys, la qualitat moral del país serà posada a prova, més enllà de sentimentalismes i posturejos. El consens no serà fàcil, només cal tenir present el cas de Juan Antonio Samaranch, que va passar de vestir la camisa blava a ostentar els anells olímpics i la presidència de La Caixa sense conflicte aparent, però perseguit per les sospites de tota mena. La divisió d'opinions en el moment dels reconeixements pòstums al seu llegat és tota una lliçó de l'existència de diferents vares de mesurar.