Sergio Nasarre: "Espanya està millor que els països nòrdics en habitatge: el problema és que vulguem copiar-los"

L'estat dramàtic en què es troba l'accés a l'habitatge a Espanya ha quedat simbolitzat en la no menys dramàtica imatge de Maricarmen desnonada i, políticament, en dos reials decrets llei que el Congrés va acabar tombant divendres passat.

En temps rècord, el Consell de Ministres va voler aprovar unes mesures que, tot i que no han pogut tirar endavant per el rebuig de Junts, compten amb prou suport al Parlament i als carrers com per analitzar-les amb deteniment.

Encara més quan el Sindicat de Llogateres —el “lobi immobiliari més poderós a Catalunya”, en paraules del president i fundador de Meridia Capital, Javier Faus, al fòrum BCN Desperta!— monopolitza bona part del debat sobre l'habitatge.

L'opinió de veus autoritzades i avalades per anys d'estudi, com la del catedràtic de Dret Civil de la Universitat Rovira i Virgili Sergio Nasarre —ponent, també ell, del fòrum que han organitzat aquesta setmana Crónica Global, Metrópoli Abierto i El Español—, i que no són sospitoses de defensar interessos particulars, mereix més espai en el debat públic.

L'entrevista que segueix és una contribució més d'aquest mitjà a elevar el nivell del debat sobre una qüestió que, per la seva importància i gravetat, exigeix quelcom més que consignes.

Pregunta.-Quines de les mesures anunciades pel Govern li van preocupar més?

Resposta.-Les que són clarament inconstitucionals. Aprovar per reial decret mesures que afecten la propietat privada és inconstitucional.

Més enllà d'això, totes les qüestions relatives a les possibles retroactivitats, la despatrimonialització dels propietaris amb la moratòria dels llançaments, les prohibicions de desnonaments, venen a ser una mena d'expropiacions de facultats dominicals que requereixen compensació, com marca l'article 33 de la Constitució. En aquests decrets, està prevista la compensació en alguns casos, però per a altres no (per exemple, quan un desnonament és d'una persona jurídica), i això és clarament inconstitucional.

-Li sembla que hi ha algun encert?

-Hi ha mesures que no em semblen malament. Per exemple, evitar el desnonament a cap lloc està molt bé. És necessari que un Estat social garanteixi que les persones no es quedin al carrer: aquí hi estem tots d'acord.

El que passa és que, tenint l'experiència de Polònia, que ho fa des de 2011, veiem que això ha suposat un sobreendeutament dels ajuntaments, perquè han hagut de pagar quantitats ingents d'indemnització als propietaris durant anys, precisament perquè no hi ha habitatge social disponible en cas de desnonament. És el mateix que preveia el reial decret: si no hi ha habitatge social alternativa, ha de quedar-se a la casa i ja es compensarà el propietari.

A Catalunya hi ha una llista d'espera d'habitatge social de 125.000 persones i el dubte que es planteja és si les persones a qui acaben de desnonar saltaran tota la cua, davant de persones que porten desenes d'anys, en moltes ocasions, esperant-hi, o hauran d'anar al final. Si passa això últim, la Generalitat haurà de compensar aquest propietari durant cinc, deu o quinze anys, fins que tingui un habitatge disponible.

"La Generalitat està gestionant l'habitatge social de manera millorable"

-Una despesa que difícilment ens podem permetre.

-Sí, tindrà un efecte patrimonial a les arques públiques molt important. I la segona qüestió és que aquest habitatge social s'està gestionant de manera millorable. La mateixa Generalitat, l'Agència d'Habitatge, té 39 milions d'euros de morositat dels propis llogaters socials.

Són llogaters que paguen unes rendes moltes vegades molt modestes, a vegades de 25, 100 o 300 euros, però per pisos de 800, 1.000 o 1.200 euros, i ni tan sols paguen aquesta quantitat. Això s'ha de gestionar molt bé i no s'està fent, lamentablement.

-Vostè porta molts anys estudiant l'habitatge. Fa la impressió que sobre aquesta qüestió s'està legislant d'esquena als experts. Com ho viu vostè?

-És una cosa que he viscut cada dia en els darrers 30 anys. Des de 2007, efectivament, hi ha hagut una política erràtica d'habitatge, a més a més multinivell. No és un tema només de l'Estat i d'un sol Govern, perquè han passat gairebé tots els colors, sinó que estem parlant que també ha passat a Catalunya, fins i tot a nivell local, a Barcelona.

I ara s'hi acaba de ficar Brussel·les, també amb mesures que, a més, no tenen res a veure amb les conclusions de tots els estudis europeus. Ho sé perquè en molts d'ells hi he participat. Havíem identificat una sèrie de problemes i el projecte de llei que tenen d'habitatge assequible no els ataca.

-Vostè va predir la crisi de 2008. No sé si troba senyals d'alarma semblants en la situació de l'habitatge actual.

-Primer cal situar Espanya en el context internacional, europeu. I el que cal dir és que, si comparem Espanya amb tots els països nòrdics —i hi incloc Alemanya, els Països Baixos, Noruega, Suècia, Dinamarca, Anglaterra, fins i tot França—, Espanya està molt millor en matèria d'habitatge que tots ells.

El problema és que la majoria de les mesures que s'estan prenent van en la direcció de copiar les mesures fallides dels països nòrdics.

-Ningú ho diria.

-Sí, Espanya venia d'una situació en la qual teníem una propietat privada molt distribuïda entre les famílies.

Els meus pares, els meus avis, jo mateix... fins a cert punt, hem tingut la possibilitat de, esforçant-nos i estalviant, comprar-nos un petit piset. Potser al principi no on volíem, després ens hem anat movent, etc. Aquesta possibilitat ja no existeix precisament per la mania de dir: “És que a Alemanya ho fan així, és que a Àustria ho fan així o a Suècia ho fan així”.

Doncs les famílies austríaques, alemanyes i suïsses estan molt més sobreendeutades en el lloguer que les famílies espanyoles, però moltíssim més. A Dinamarca, fins al triple.

Per tant, són mesures completament fallides que nosaltres ara intentem emular, en lloc de recuperar aquesta idea d'intentar facilitar una propietat privada el més generalitzada possible, el més assequible possible, potser a través de les tinenças intermèdies, com la propietat compartida i temporal, i oblidar-nos ja de les polítiques intrusives que ens estan portant a un complet caos.

"La mesura de la copropietat anunciada per Illa no em sembla malament"

-És a dir que aquesta mesura anunciada pel president que la Generalitat comprarà pisos amb particulars sense estalvi suficient per aconseguir una hipoteca li sembla una bona mesura?

-És un principi. És una mesura que està al Codi Civil de Catalunya. La propietat compartida i temporal la pot utilitzar qualsevol particular, la pot utilitzar l'Administració pública, sigui per als majors de 40 anys, per als joves, per a qualsevol.

Ells han decidit començar amb una cosa petita pressupostàriament com a prova pilot, i a mi no em sembla malament.

El que passa és que són uns instruments que estan des de 2015 al Codi Civil de Catalunya i que mai s'han impulsat perquè precisament el 2015 es van començar a legislar mesures intrusives: els tantejos i retractes legals, amenaces de sancions i expropiacions i de recàrrecs tributaris a tots els propietaris, i ja finalment controls de renda, etc.

Per tant, tot això és un caos que arrosseguem des de 2015, especialment a Catalunya i a Barcelona. Tot això cal revertir-ho.